La gent que ens dediquem al teatre, en major o menor mesura, tenim la sort d’utilitzar els múltiples llenguatges que el formen, sigui la interpretació, la dramatúrgia, l’escenografia, etcètera, per parlar de les nostres misèries, per expiar traumes. Hi ha qui ho fa d’una manera més directa. I després hi ha que es posa al centre, que de la seva història personal en fa una obra. Aquest és el cas d’Ann Perelló a NUA (radiografia d’un trastorn). Bé, no és ben bé la seva història, però sí que a partir de la seva experiència (i d’altres noies) i posant-se ella com a protagonista, ens ofereix un acurat viatge dins de la ment d’una adolescent amb trastorns alimentaris. Dirigida per Marta Aran i coescrita amb l’Andrea Ros, es pot veure a la Sala Versus Glòries fins a l’1 de maig de la mà de la Sala Flyhard.
No és el primer cop que l’anorèxia o la bulímia puja als escenaris. I les històries que ens han ensenyat a la televisió i el cinema estan molt vistes. Ja venim molt educats de casa. Però realment sabem el que pateix una adolescent? Entenem els motius que fan que una noia o un noi s’obsessionin amb el seu pes i decideixin atemptar contra el seu cos per tal d’estar més prims? Coneixem els mecanismes que fa servir un adolescent per aprimar-se de manera lesiva? Aquestes preguntes tracten de ser respostes durant l’hora que dura el monòleg de l’Ann Perelló. I és l’Ann qui comença atacant. Surt a escena i comença a preguntar al públic què han dinat per treure’n el total de calories. Un inici que posa les bases de l’obsessió de qualsevol persona que pateixi un trastorn alimentari. Després del repàs, entrarà a l’escenari i començarà el seu monòleg, que bascula entre el record i la vivència en primera persona.
Un espai quadrat limitat per dos plafons en els quals es projectaran tot de vídeos (realitzats per Miquel Àngel Raió) i entremig cinc tasses de vàter ben blanques, probablement l’element que més va lligat a la representació d’un trastorn alimentari. Però aquest servirà a l’actriu com a caixa màgica, un element que guarda dins seu un altre element amb una funció escènica que no lliga amb la funció original de l’element contenidor. De cada tassa de vàter anirà traient elements diversos: un diari, un bol de pastanagues. O una webcam enganxada que li servirà per compartir consells amb les amigues. Però és el diari el principal element, on durant anys ha explicat els seus problemes, les seves reflexions més destructives (“Només vull desaparèixer”, “Vull unes tisores per tallar-me la carn”), on comptava les calories de cada àpat que feia. El diari és el punt de partida. A vegades és llegit des del present des de l’Ann adulta, però la majoria de temps el que veiem és l’adolescent que pateix en viu i en directe l’angoixa que li provoca el menjar.
L’ús d’aquests dos temps ve reforçat per una línia dramàtica que realça la figura de la mare. Mentre l’Ann del present tracta d’assimilar la demència senil de la seva mare, l’Ann adolescent es baralla amb ella i ens la presenta com un ésser que no l’entén i que la metralla amb frases que encara l’enfonsen més. Però la figura de la mare en el passat no és prominent, sinó una figura més, un motiu més que la fa sentir insegura. També apunta al xicot, a les amigues, a la gent del poble i, sobretot, a la pressió estètica forçada pels mitjans de comunicació i el patriarcat. Les revistes, els videoclips, les celebrities… Tots han fet (i fan) molt de mal. Ja ho sabem, però ara és una adolescent que ens ho verbalitza, que ens mostra com aquests patrons destrueixen la seguretat de qualsevol jove que no s’hi veu reflectit.
El seu descens a l’infern no ens mostra només les causes, sinó el com. Com les amigues fan pressió unes a les altres per provar “pastilles per cagar tota la grasa“, per provar drogues per aprimar-se, per vomitar, per rosegar una pastanaga i escopir-la… El testimoni videogràfic de la Júlia Truyol és paradigmàtic de les converses que poden tenir dues adolescents que es van animant una a l’altra en la carrera contra el greix.
La dramatúrgia està ben teixida, i la direcció de la Marta Aran dota de ritme l’obra, concatenant episodis del trastorn amb un llenguatge visual ajuda a endinsar-nos en la ment d’aquesta noia. A més, per decisió de tot l’equip, l’obra és parlada en mallorquí. Sentir aquest dialecte en viu és bonic, tot i la dificultat, a vegades, d’entendre algunes paraules o expressions. La feina de l’Ann Perelló, cos i ànima del projecte, és meravellosa. A vegades és una mena de performance, però sobretot funciona com a catarsi del seu dolor ja superat. I al mateix temps, pot servir per ajudar a la sanació d’altres que ho estiguin patint. No obstant això, aquest és precisament un punt espinós.
Durant el col·loqui posterior, amb la presència de l’actriu, de la directora i de la nutricionista Sònia Garcia-Ribera de l’Hospital del Mar, es van tractar molts temes, però val la pena remarcar-ne un parell. Tot l’equip, tant des de l’autoria com des de la direcció, s’ha cuidat molt de mesurar bé allò que es deia. Si algun/a adolescent amb TCA venia a veure l’espectacle, no podia sortir d’allà amb pistes i consells per aprimar-se més. No és una obra que impulsa, sinó que genera rebuig a aquestes pràctiques. Però per una persona que viu sota aquest trastorn, pot arribar a sentir-se reforçada si no es va amb cura. El testimoni d’una noia del públic (em va recordar al testimoni del pare que va perdre la criatura a El nedador del mar secret) que just estava sortint del trastorn va agrair la proposta, però també va avisar que en certes parts es podria córrer el risc de reforçar l’angoixa d’algú amb TCA. Aquest espectacle pot arribar de diverses maneres al públic, segons la relació que tingui amb qualsevol trastorn. Així i tot, és difícil que una persona que estigui vivint aquest infern i no s’estigui tractant, podrà extreure’n el missatge verdader de l’obra. El teatre ajuda a cicatritzar ferides, però tan sols un especialista mèdic podrà orientar bé qualsevol afectat.
