Numax-Fagor-plus

Nous formats

informació obra


Autoria:
Roger Bernat, a partir de Numax, presenta (1980), de Joaquim Jordà
Dramatúrgia:
Roberto Fratin
Intèrprets:
Performer: Núria Martínez-Vernis
Companyia:
Roger Bernat / FFF
Adaptació:
Amb la col·laboració dels extreballadors, i extreballadores de les fàbriques Numax, i Fagor-Electrodomésticos
Producció:
Elèctrica Produccions, Grec 2014 Festival de Barcelona, KunstenFestivalDesArts (Brussel·les)
Sinopsi:

Amb una única performer i un públic convertit en elenc de l’espectacle, aquest muntatge recrea un moment clau de les lluites obreres a la Barcelona del final dels anys setanta: el que van protagonitzar els treballadors i treballadores de Numax.

Assemblees, discussions, mobilitzacions...  La de Numax és la història d’una experiència d’autogestió protagonitzada pels empleats d’una fàbrica d’electrodomèstics en resposta als intents de tancament dels empresaris. És especialment coneguda perquè el cineasta Joaquim Jordà en va fer un film, Numax presenta (1980), que encara avui se segueix projectant. Roger Bernat, però, ha anat més enllà i reconstrueix la història de Numax amb l’ajuda d’una única performer, Núria Martínez-Vernis, i dels mateixos espectadors, que es converteixen en protagonistes de la funció recreant les assemblees i reunions dels comitès d’obrers. Mentrestant, a la pantalla s’alternaran els treballadors que apareixien al film de Joaquim Jordà i els de la cooperativa Fagor, que es van quedar al carrer l’any passat i que han col·laborat també en aquest projecte escènic parlant sobre les seves experiències i impressions davant d’una càmera. Teatre sense actors per explicar dues històries paral·leles separades per més de trenta anys.

(*) La versió anterior d’aquesta peça va ser una coproducció del FRAC Basse Normandie (Caen) i Temporada Alta (Girona). Podeu consultar les valoracions d'aquesta versió per dos dels crítics de Recomana aquí: valoracions de "Re-presentació: Numax".

Finalista als Premi de la Crítica 2014 en la categoria de noves tendències.

Crítica: Numax-Fagor-plus

12/07/2014

Un muntatge reivindicatiu que esdevé un (bon) divertimento

per Aída Pallarès

   L’any 1979, després de dos anys i mig d’autogestió, els treballadors de la fàbrica barcelonina Numax decideixen abandonar l’empresa. 34 anys més tard, el 2013, la cooperativa basca d'electrodomèstics Fagor va tancar i va deixar, també, els treballadors al carrer. Numax-Fagor-Plus, l'espectacle de Roger Bernat, pretén reconstruir aquestes dues històries amb l'ajuda d'una única performer, Núria Martínez-Vernis, i dels mateixos espectadors reconvertits en obrers. Mentrestant, en la pantalla, es van alternant escenes de Numax presenta, el documental de Joaquim Jordà, i dels treballadors de la fàbrica Fagor que mentre expliquen la seva experiència reconstrueixen les assemblees dels primers. Més que un espectacle, Numax-Fagor-Plus és una experiència col·lectiva de teatre document.

El principal objectiu del muntatge de Roger Bernat és deixar constància del procès de lluita, ja que, com diu l'escriptor Pérez Andújar, la fàbrica ha deixat de ser un espai de lluita política i els símbols obrers no tenen sentit per pràcticament ningú. La voluntat de Bernat, doncs, és que sigui la paraula que ens recordi qui som. I si bé és cert que per una banda l'espectacle demostra que tot i haver passat més de 35 anys gairebé res ha canviat (com succeïx, per cert, a Tout va bien, de Jean-Luc Godard, clar referent de Bernat). Per altra, aquesta doble reconstrucció,- els de Fagor reconstruint Numax i els espectadors fent de treballadors de les dues fàbriques-, pot arribar a banalitzar i fins i tot frivolitzar el conflicte obrer. Una opció dramàtica, per cert, molt simptomàtica de la societat actual. 

 A més, és inevitable que el públic rigui i s'ho passi bé al veure com la resta, i ells mateixos, esdevenen els protagonistes de la història i, malgrat la crueltat de les paraules que llegeixen, l'humor s'acaba apoderant de l'espai. Per tant, resulta gairebé impossible que els espectadors es fiquin en la pell dels proletaris en lluita i el que havia de ser un muntatge reivindicatiu esdevé un (bon) divertimento. Una autèntica llàstima, perquè realment necessitem algú que, com diu Roger Bernat al programa de mà, ens recordi que les fàbriques i la desigualtat de classes segueix formant part del nostre dia a dia. 

Cal destacar, això sí, l'admirable treball de recerca històrica i recuperació de materials que han realitzat Bernat i companyia. També el fet que han decidit resubvencionar el preu de l'entrada durant el Festival Grec i els espectadors, per tant, només hauran de pagar 5 euros.