Quan s'espera que una adaptació cinematogràfica o teatral reflecteixi fil per randa l'obra literària original, el resultat acostuma a ser, per als fans d'una novel·la o d'un autor, decebedor. Amb «Obabakoak», de Bernardo Atxaga (pseudònim de José Irazu Garmendia - Asteasu, Guipúscoa, 1951) els pot passar el mateix a alguns espectadors nostàlgics de la lectura. Tot i així, Calixto Bieito (Miranda de Ebro, Brugos, 1963) ha aconseguit reflectir els principals trets de l'esperit de la narrativa de l'autor i hi ha afegit la seva lectura particular, com si en realitat hagués fet, com en el seu dia el 1988 va fer Bernardo Atxaga, el seu viatge personal a Obaba.
Crec que d'entrada cal aplaudir amb força que Calixto Bieito no hagi traït l'essència de l'obra i l'hagi presentada en la llengua que va ser creada, en eusquera. Qualsevol traducció, al català o a l'espanyol, hauria desvirtuat la poètica de la proposta i la força expressiva dels intèrprets.
Això, doncs, ha afegit un interès especial a l'adaptació, entre altres coses perquè no és freqüent que una companyia d'actors del País Basc, en aquest cas del Teatro Arriaga, actuï en gira en la seva llengua. I el seguiment sense «traumes» del sobretitulat és aquí prou habitual i acceptat per la llarga tradició en la recepció d'altres companyies de teatre internacionals. ¿Ho tindran tan fàcil si actuen en algun dels escenaris de l'Espanya del 155? Per si de cas, diuen que el mateix Bernardo Atxaga està treballant en la versió en castellà.
Amb una mica de mala intenció, un diria que la versió de Calixto Bieito es podria titular «El tour d'Obaba», perquè les bicicletes són un dels elements més presents en el muntatge, de 120 minuts, en alguna escena fins i tot una presència excessiva o forçada, donant voltes a cop de pedalejar per l'escenari com si no se sabés ben bé què fer amb la resta dels intèrprets quan un d'ells narra algun dels relats d'«Obabakoak».
Si Bernardo Atxaga beu de les fonts de la infantesa, del món ideal i de la imatgeria popular, Calixto Bieito en l'adaptació teatral fa una transcripció similar perquè les bicicletes el porten també a la seva infantesa i, segons ha explicat ell mateix, al record d'un amic d'infància que hi va perdre la vida. Les bicicletes són, d'altra banda, i deixant al marge la moda urbana d'aquest principi de segle, un dels elements que més transporten a la infància de diverses generacions, sobretot a aquella franja preadolescent en què córrer en bicicleta era també fer una cursa en baixada lliure cap al futur inexplorat.
L'altre atractiu del muntatge és la pròpia interpretació de cadascun dels narradors d'«Obabakoak». La veu és música en teatre i els protagonistes que hi posen la veu ofereixen un recitatiu que no demana entendre la llengua sinó només paladejar-la fonèticament.
Bernardo Atxaga i Calixto Bieito transporten els espectadors a un món d'humans i de bèsties on les bèsties es fan humanes i on els humans ratllen la salvatgia. A més, inclou en la versió d'«Obabakoak» uns passatges d'una altra novel·la d'Atxaga, «Dos hermanos». De la foscor del bosc —els pilots de llum de les bicicletes són els primers ulls fantasmagòrics del muntatge— a la por de les llegendes populars com la del llangardaix que es deleix per entrar per l'orella i fer-te miques el cervell. Al seu costat, l'oca, la serp o el porc senglar són ànimes en pena. I les projeccions complementen el marc geogràfic i humà del paisatge d'Obaba.
El muntatge explota les aptituds de la majoria de la desena d'intèrprets. No només pedalant a la bicicleta, sinó en escenes coreogràfiques, alguna de cant i sempre amb l'us de l'estesa de micros penjants als quals els protagonistes de cada relat s'aferren com aquells infants que s'aferraven a les branques dels arbres per conquerir el cel de la copa. (...)
