Després d’una
llarga absència, Calixto Bieito torna als escenaris catalans -ho fa com a
director artístic del Teatro Arriaga de Bilbao-, de la mà de Bernardo Atxaga, l’autor
més universal de la literatura basca. Portar a escena el dens univers poètic d’Atxaga
no és gens fàcil. El Lliure ens va donar l’oportunitat d’acostar-nos-hi amb El
hijo del acordionista, l’adaptació teatral de la novel·la homònima, en una
direcció de Fernando Bernués en la temporada 2013/14. Molt abans (1998) però,
la sala Muntaner havia programat l’espectacle Saldría a pasear todas las
noches, un espectacle de tall intimista que Núria Català havia adaptat i
dirigit a partir d’alguns relats d’Obabakoak. Res a veure amb aquesta gran
posada amb 11 intèrprets quasi permanentment a escena i un equip artístic de
prestigi internacional. Obabakoak és un recull de narracions que fan referència
al món de la infantesa i al viatge iniciàtic que la separa de la joventut. Tot
passa entre Obaba i Hamburg (o la seva versió en diminutiu, Bilbao), dos llocs
que actuen com a pols d’atracció oposats. Obaba, referent de la infantesa, és
un món de somni, però un món rural, i el que això comporta en la llarga nit de
la dictadura franquista, ferit d’alguna manera per les traces de la
industrialització. Hamburg esdevé també una ciutat somiada més que no pas real,
però, com a ciutat portuària situada al nord d’Europa, es converteix en una
mena de paradigma de la ciutat desitjada.
Hi ha enormes
troballes en la proposta de Bieito: un inici impactant d’un grup de ciclistes
que irrompen a escena sortits de la nit més negre, contant les pedalades o qui
sap. Una veu a escena ens va situant, com la veu en off a l’inici de l’inquietant
Europa, Europa (el film que dirigí Agnieszka Holland el 1989). Hi ha també la
presència expectant de tots els intèrprets a escena quan la acció dramàtica es
centra en un sol personatge o dos com a molt, clara metàfora de la vigilància i
el control social que marquen la vida de poble. Els actors esdevenen així cor
en tot moment, un cor que canta cançons tradicionals i d’altres també populars,
ressons inqüestionables de la memòria sentimental col·lectiva. Està clar que
Bieito té a Frank Castorf i Jan Lauwers entre els seus referents contemporanis.
Redundant en aquests efectes, hi ha una escenografia canviant, molt lleugera,
feta de marcs de diferents mesures on si projecten rostres o parts d’ells;
aquests panells, suspesos en l’aire avancen i retrocedeixen (tot i que, m’explicaven,
que problemes tècnics van impedir la complerta mobilitat d’aquests), creant una
sensació d’estar mirant a través d’uns prismàtics calidoscòpics. Hi ha també
magnífiques interpretacions. Alguns dels contes estan insinuats més que
explicats, resolts a partir del seu propi clímax narratiu, creen un efecte “flash”
que va configurant el retrat col·lectiu que és Obabakoak. Tot i que, de la gran
foto, en destaquin alguns personatges, aquests ho fan en la seva relació amb
els altres per bé que aquests siguin outsiders, persones que, en alguns
aspectes de la seva vida, transiten els marges de la moral, el bon gust o les
convencions. L’enllaç dramatúrgic de les diferents històries és més
qüestionable, hi ha una acceleració en el discurs narratiu que juga a favor del
bon ritme i la resolució dramàtica, però el fet d’haver de llegir de forma
accelerada els sobretítols crea un cansament que repercuteix en negatiu.
Malgrat estar parlant d’una gran i eficaç posada en escena, la cruesa i la
brutalitat que defineixen l’estil de Bieito resten la dolçor i la humanitat que
ens ajuden a establir un corrent empàtic amb els personatges. Bieito ens parla
des de l’Obaba més dramàtica i fosca, no és que aquesta no hi sigui dins l’obra
d’Atxaga, sinó que en la nostra lectura sura l’olor del pastís acabat de treure
del forn, la frescor de la molsa tova i acollidora i la pietosa mirada de l’autor
sobre les seves criatures.
