Quan la lectura implica gaudir d'una estona d'intimitat, ve de gust deixar-se endur pels revolts d'Obaba. Bernardo Atxaga en va comptar 127 fins a arribar al seu poble imaginari. I sí, amb la bicicleta amb dinamo es va il·luminant, pàgina a pàgina, sense poder avançar el final de cap dels contes. Aquest es el seu misteri, el seu encant. El problema és quan Bieito decideix aparcar les bicis i estirar el viatge imaginari a cop d'autovia, amb unes llums de llarga distància que esborren subtilitat: Atxaga no és Houlellebeq i la desesperació que planteja Atxaga als personatges d'Obaba no és la de Plataforma (2007), posem per cas. Passa en quadres com el conte de la Illa de les tortuges, per exemple. Llavors, tota aquella poètica, tant del tacte d'Alfredo Sanzol (Delicades amb T de Teatre, per exemple), s'esborra. També pateix amb el diàleg amb la novel·la quan decideix que el gust per l'oralitat (que els irlandesos saben tant de desplegar, com a peces tipus El bon lladre o Traduccions/ Translations) la trenca amb una gestualitat sobrera, tocant-se sense entendre gairebé el motiu.
Un altre dels problemes és que la voluntat de fer-la en basc, obliga als espectadors a resseguir la pantalla amb la traducció. I així es fa difícil veure l'evolució actoral. Cal recordar que Tanttaka Teatroa també va presentar al Lliure una versió d'El hijo del acordionista en basc. Potser perquè la peça seguia una trama molt més rural, linial i amb una sorpresa cruel final, mantenia la calidesa de la narrativa a la llar del foc. Obaba retrata les valls del País Basc. Però també tots els altres pobles que tothom pot reconèixer (o imaginar). És universal perquè, com el foc, el seu espetec abdueix, redimeix, pacifica l'ànima. No el fa més universal posar-li un accelerador als actors. El joc visual amb les pantalles movibles és bonic i imprevisible com els troncs a la brasa però es revela un recurs per aguantar la tensió d'un espectacle que s'allarga (massa) fins a les dues hores. Fins i tot les autovies rectes, sense corbes acaben avorrint al conductor. Sempre és preferible, si hi ha temps, optar pels camins ombrívols de revolts i una olor seductora. Bieito, que tant sensible pot ser per instants a Desaparecer (Romea, 2011), tira pel broc gros. Llàstima.
