Olvidémonos de ser turistas

informació obra



Intèrprets:
Eugenia Alonso, Lina Lambert, Esteban Meloni, Pablo Viña
Escenografia:
Enric Planas
Il·luminació:
Maria Domènech
Vestuari:
Albert Pascual
Caracterització:
Coral Peña
Composició musical:
Lucas Fridman
Vídeo:
Mercè Rodríguez
Ajudant de direcció:
Daniela Feixas
Producció:
Sala Beckett/ Obrador, Teatro Español, Cia. Gabriela Izcovich
Autoria:
Josep Maria Miró
Direcció:
Gabriela Izcovich
Sinopsi:

Una parella de Barcelona es troba de vacances a la ciutat de Foz do Iguaçu (Estat de Paranà, Brasil), a prop del punt conegut com La Triple Frontera, on hi ha la cruïlla entre Argentina, Brasil i Paraguai. En aquesta geografia es produirà el xoc, al principi aparentment inofensiu, d’un matrimoni que porten junts gairebé trenta anys. La irrupció d’un jove viatger solitari, que han conegut casualment en una de les rutes turístiques i que se’ls ha sumat espontàniament, serà el desencadenant d’una discussió  quan la parella torna a l’hotel.

El que havia de ser un viatge idíl·lic i plaent es veurà definitivament truncat quan el matí següent a la discussió, ell s’aixequi i es trobi que la seva dona ha abandonat l’hotel i se n’ha anat a Argentina, fora de les seves previsions i de la ruta de viatge. A poc a poc anirem descobrint les connexions de la parella amb la geografia i amb un episodi dolorós i no parlat que aquest viatge fa sortir a la superfície.

Crítica: Olvidémonos de ser turistas

29/01/2018

El Miró més íntim i emocional

per Jordi Bordes

Josep Maria Miró construeix les seves trames al voltant d'un element que es vol qüestionar. No  pretén pontificar res: només psar en dubte, obligar a una reflexió a l'espetador, de camí cap a casa (o en una constructiva conversa després de la funció amb els companys de platea). Pot ser la decadència dels valors de la societat contemporània (Gang bang, 2011), la bombolla immobiliària (Nerium park) o la sobreprotecció de la infància (El principi d'Arquimedes). És una escriptura amb intencionalitat política, de mirada crítica. En aquest Olvidémonos de ser turistas, en canvi, navega per un riu paral·lel. No sembla debatre sobre la situació. Potser, en tot cas, es va construint la pregunta (a mesura que avança la trama, explicada a comptagogtes, ausi cronològicament) sobre la distància que es produeix entre un jove i els pares.Sobre la necessitat de trobar el teu espai vital, el  racó on arrelar per contruir una nova vida.

Amb una escenografia molt simple i directa, una il·luminació curada (quasi austera, tot i el seu ús constant de llum retallada), que individualitza cada personatges i una música que ajuda a cosir les transicions construeix una trama a partir de dos protagonistes (els dos turistes experts, cansats, en part d'una convivència massa llarga però amb massa estima tendra i madurada alhora per separar-.se l'un de l'altra) que van salvant noves escenes. La peça resol el què perseguien a final de la peça, tot i que deixa molt oberts els interrogants a l'entorn del cas. Té una estructura de thriller, amb un cert to melodramàtic, pausat, que li dóna una profunditat diferent a la intriga. És una peça molt pensada per a agradar, per la seva empatia amb els personages, molt pensada per a conquerir un gran abast de públic. Certament, ho aconsegueix. El dia que vam assistir a la funció se sentia massa fluix els personatges, costava entendre'ls, tot i que s'interpretava molt bé la intencionalitat, de personatges que no entenen i se senten derrotats, d'entrada. 

Si Miró sembla escriure en una latitud paral·lela, també Lina Lambert (consumada actriu en fer creïbles personatges ben excèntrics de peces com El carrer Franklin, Geografia) ara vesteix el paper duna ona, un punt misteriorsa, amb un dolor a sbre que només es pot alleugerir parcialment, en el darrer quadre. Tot emoció.