Olvidémonos de ser turistas

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Eugenia Alonso, Lina Lambert, Esteban Meloni, Pablo Viña
Escenografia:
Enric Planas
Il·luminació:
Maria Domènech
Vestuari:
Albert Pascual
Caracterització:
Coral Peña
Composició musical:
Lucas Fridman
Vídeo:
Mercè Rodríguez
Ajudantia de direcció:
Daniela Feixas
Producció:
Sala Beckett/ Obrador, Teatro Español, Cia. Gabriela Izcovich
Autoria:
Josep Maria Miró
Direcció:
Gabriela Izcovich
Sinopsi:

Una parella de Barcelona es troba de vacances a la ciutat de Foz do Iguaçu (Estat de Paranà, Brasil), a prop del punt conegut com La Triple Frontera, on hi ha la cruïlla entre Argentina, Brasil i Paraguai. En aquesta geografia es produirà el xoc, al principi aparentment inofensiu, d’un matrimoni que porten junts gairebé trenta anys. La irrupció d’un jove viatger solitari, que han conegut casualment en una de les rutes turístiques i que se’ls ha sumat espontàniament, serà el desencadenant d’una discussió  quan la parella torna a l’hotel.

El que havia de ser un viatge idíl·lic i plaent es veurà definitivament truncat quan el matí següent a la discussió, ell s’aixequi i es trobi que la seva dona ha abandonat l’hotel i se n’ha anat a Argentina, fora de les seves previsions i de la ruta de viatge. A poc a poc anirem descobrint les connexions de la parella amb la geografia i amb un episodi dolorós i no parlat que aquest viatge fa sortir a la superfície.

Crítica: Olvidémonos de ser turistas

19/02/2018

L'accent en els actors

per Iolanda G. Madariaga

Josep Maria Miró ens embarca en un viatge acompanyant una parella de turistes barcelonins a les cataractes d’Iguaçu, frontera natural entre Brasil, Paraguai i Argentina. En la seva trajectòria, Miró ha explorat el tema del viatge a La dona que perdia tots els avions (2013) i també a Fum (2014). L’autor osonenc sembla sentir-se atret per la “desubicació” dels seus personatges, situant-los en espais remots, fronterers i estranys. En aquest cas estem davant un plantejament que recorda el d’una road movie, l’important no és la destinació sinó el viatge en ell mateix. Aquest viatge comença en un punt fronterer cap un indret no definit, ni programat. La parella formada per Lina Lambert i Pablo Viña improvisaran, per separat, un viatge que els durà a topar amb els seus propis retrets i les seves pors. Pel camí aniran trobant diferents personatges, tots interpretats pels argentins Eugenia Alonso i Esteban Meloni. Gabriela Izcovich fa una posada en escena essencial, despullada de tot artifici teatral, confiant a l’elenc la missió de traslladar amb la paraula l’ambient d’angoixa, por o desesperació en el que es mouen els personatges principals. Subjugats pel misteri que els envolta, Lina Lambert i Pablo Viñas ens porten a un espai mental de boira densa. Eugenia Alonso i Esteban Meloni esdevenen llums d’emergència per conduir els passos decidits o vacil·lants de la parella. Es fa inevitable pensar en aquell llunyà Faros de color que ens va donar a conèixer Gabriela Izcovich i Javier Dualte al Festival Internacional de Teatre de Sitges i més tard va passar per la Beckett (2000). Han passat uns quants anys, però Izcovich conserva aquella idea de donar als actors el paper principal de l’espectacle i deixar que sigui l’espectador qui conformi l’univers literari complert. Això no treu que la il·luminació jugui també un paper important dins la peça: com no podria ser altrament, la il·luminació de Maria Domènech juga a favor del propòsit de la direcció fent un ús magistral dels focus de retall. La composició musical de Lucas Fridman acaba d’arrodonir un espectacle que, més enllà dels seus tints dramàtics i la tortuosa recerca dels seus personatges, és tota una lliçó interpretativa.