L’esperat espectacle Ombra (parla
Eurídice) sembla haver satisfet les expectatives creades; tot i que s’ha de
reconèixer que hi va haver algunes -poc remarcables- desercions, l’espectacle
no va deixar ningú indiferent. A més d’una extraordinària ocasió per gaudir de
les interaccions del llenguatge teatral i el cinematogràfic, paga la pena
aturar-se en el text de la Premi Nobel Elfrieda Jelinek. Hi ha dues línies clares
per abordar aquest magne espectacle multimèdia, l’una és el què i l’altra és el
com. El què és la lectura que Elfriede Jelinek fa del mite d’Orfeu i Eurídice.
En aquesta lectura hi ha un canvi essencial de papers. El mite explica la
davallada als inferns d’Orfeu per amor a Eurídice. De manera que el subjecte
del relat és Orfeu essent Eurídice l’objecte del seu amor. En fórmules
senzilles, Orfeu estima Eurídice o Eurídice és estimada per Orfeu que ve a ser
el mateix. En aquesta lectura Eurídice passa a ser el subjecte únic del drama i
Orfeu una mena de figurant amb frase amb una magnífica presència escènica.
Jelinek ens presenta a Eurídice com l’esposa fidel i resignada d’una estrella
del pop. Però el mite es rellegeix única i exclusivament des de la perspectiva
d’Eurídice. Molts dels elements que conformen el mite hi són presents de forma
actualitzada: l’encantador de sirenes és l’ídol musical de les joves i
adolescents que guarda en el seu camerino un terrari amb una serp de corall. En
absència de l’encantador, el bell i salvatge espècimen inocula els seu letal
verí a Eurídice. La mort allibera la protagonista del lligam amb l’espòs. És en
la seva davallada als inferns que Eurídice comença a ser conscient de la seva
identitat individual, el seu viatge a l’Hades esdevé la metàfora precisa de la
seva presa de consciència de sí mateixa, deixant de ser l’ombra per esdevenir
subjecte actiu de la seva altra vida. El discurs no és nou: la mort com a
sacrifici necessari per al naixement a una vida més plena es troba en el nostre
substrat cultural. És significatiu també que Eurídice sigui aquí l’esforçada
escriptora que lluita per trobar una veu pròpia; la mort li permet explorar un
camí nou deslliurant-se de l’amant o, sí més no, precedint-lo. Entra en la
lògica feminista (Kristeva, Irigaray) rebutjar tant la salvació proposada per
l’espòs com la seva immolació, una afirmació de la identitat que parafrasejant
de forma barroera el gran Pedro Salinas (La voz a ti debida) ens ve a dir: jo he
deixat de ser un “tu”, jo vull ser un “jo” per sempre més. Si és de debò que
totes les lectures del mite pertanyen al mite, no se m’acut una millor contribució:
reivindicar el personatge d’Eurídice dotant-lo d’un paper que mai ha tingut en
la història de la literatura ni en la de les arts escèniques.
Katie Mitchell ha fet una posada en
escena a l’alçada de l’obra d’Elfriede Jelinek, de fortíssima vindicació
feminista. L’artista multimèdia ens posa davant una pel·lícula que es filma en
directe. A la pantalla el protagonisme absolut -com no podria ser altrament- és
d’Eurídice; l’abundància de primers plans i de plans detall de l’actriu Jule
Böwe no en deixa cap dubte. Per acabar-ho d’adobar, una altre actriu, Cathlen
Gawlich, desgrana el monòleg interior de la protagonista des d’una cabina de so.
Al públic se li ofereix la possibilitat de veure com es construeixen les
imatges projectades en la gran pantalla superior: la interdependència de les
imatges amb la paraula ben dita i amb la sonorització justa, la banda sonora
que les recolza i una extraordinària fotografia. L’equip tècnic es mou per un
plató fragmentat en diversos escenaris composant una precisa coreografia. La
seva fressa queda apaivagada per la sonorització de l’espectacle. Estem davant
una obra cinematogràfica o en una funció teatral? Per bé que el resultat
cinematogràfic sigui brillant, no hi ha muntatge, ni preses falses, ni adició
de so... sinó que es manté i subratlla la irrepetibilitat d’allò que passa en l’escena.
Kate Mitchell juga al límit i centra la seva posada en escena en la construcció
del relat en imatges, una construcció que corre en paral·lel a la construcció
de la identitat de la protagonista. És un lloc comú en la teoria i anàlisi de
la creació artística, el fet que un bon nombre d’artistes dones escullin els
mitjans dits freds (fotografia i vídeo) fugint de llenguatges fortament
colonitzats pels homes. Mitchell explora les possibilitats de conjugar els dos
llenguatges amb autèntic virtuosisme. Posant l’accent en el procés de creació,
esbudellant-lo a ulls de l’espectador, difumina el protagonisme dins el fet
creador repartint-lo entre tot el meravellós equip tècnic/artístic que
l’envolta. No se m’acut un tractament més radical per a una temàtica tan clarament
feminista. Si hem d’afegir algun però aquest es troba en la quantitat i
diversitat d’estímuls que l’espectador rep, la qual cosa dona una imatge del
conjunt que afavoreix la dispersió. Res gens nou en el nostre context quotidià,
però la profusió d’imatges pot arribar a produir una certa fatiga visual. Malgrat
tot, l’espectacle és d’aquells que deixa petjada i fa entrar a Eurídice per la
porta gran al panteó dels mites.
