Ombra (parla Eurídice)

informació obra



Intèrprets:
Jule Böwe, Cathlen Gawlich, Renato Schuch, Maik Solbach
Escenografia:
Alex Eales
Vestuari:
Sussie Juhlin-Wallen
Vídeo:
Ingi Bekk
So:
Melanie Wilson, Mike Winship
Il·luminació:
Anthony Doran
Dramatúrgia:
Nils Haarmann
Autoria:
Jokin Oregi, La Baldufa
Sinopsi:

L’any 2004, el jurat del premi Nobel de literatura va anunciar la concessió del premi a Elfriede Jelinek, una personalitat que, al seu país, Àustria, és especialment estimada però també criticada. I és que les seves novel·les i obres teatrals ja feia molt de temps que denunciaven la cara fosca d’un país que, segons diu l'autora, és una societat petitburgesa que encara no ha passat comptes amb el seu passat recent. Els enemics de Jelinek la qualifiquen de feminista radical, una etiqueta que a ella no la molesta en absolut. No és estrany que d’aquesta ment hagin nascut relectures feministes d’històries clàssiques com per exemple aquesta versió diferent del mite d’Orfeu i Eurídice que ara arriba al Grec Festival de Barcelona. Orfeu és, aquí, un cantant masclista i possessiu que ha anat als inferns a buscar la seva estimada Eurídice. Tots dos travessen llargs passadissos, pous foscos i carrers subterranis en un llarg trajecte recreat amb l’ajuda d’un vibrant vídeo en directe i un vívid espai sonor. I és que els espectadors podran seguir el trajecte que segueix la protagonista mitjançant els plans successius d'un film realitzat en directe, les imatges del qual es projecten en una gran pantalla. Durant el viatge, Eurídice s’adona que, tot i ser una autora destacada, tota la seva existència ha transcorregut a l’ombra d’aquest Orfeu que l’ha vinguda a salvar. Perquè, realment l’està salvant? I és que ella es preguntarà si no és més plena i autèntica una no vida pròpia als inferns que una existència subjugada en el món dels vius. Una posada en escena especialment imaginativa integra els paisatges visuals i sonors amb un text punyent i corrosiu. 

Signa la posada en escena Katie Mitchell, directora que ha treballat amb la Royal Shakespeare Company, el Royal National Theatre, el National Theatre de Londres o el Royal Court Theatre, que ha passat per nombrosos teatres estrangers que van del Piccolo Teatro de Milà al Teatre Reial d’Estocolm i que ha signat també la posada en escena d’un grapat d’òperes.

Finalista a espectacle internacional dels Premis de la Crítica 2018

Crítica: Ombra (parla Eurídice)

16/07/2018

L'esplèndida Eurídice de Katie Mitchell deixa que la càmera explori el pensament ocult que difereix de l'acció

per Ramon Oliver

Cert: l’infern és un lloc inhòspit i fosc . Cert també: preguntar-te sobre el teu propi desig  i sobre fins a quin punt l’has acabat confonen massa amb el desig de l’altre i has acabat també convertint les seves dependències emocionals en pròpies , et pot portar directe cap a la solitud. I més certeses encara: buscar un espai que et permeti desenvolupar la teva creativitat sigui quina sigui aquesta – fins i tot encara que la recerca t’aboqui al fracàs- deixant de banda el fals aixopluc que significa viure a l’ombra de la creativitat de l’altre, pot fer que acabis tancat o tancada a una habitació poc còmode sense cap mena de vistes a l’exterior. Però , es miri com es miri, serà la teva habitació. I tal i com deia Virginia Woolf, això no té preu. Encara que per aconseguir-la , tinguis que pagar sovint un alt preu.

Doncs aquest és precisament el preu que està disposada a pagar l’Eurídice d’Elfriede Jelinek ( responsable del potent text amb forma de veu i pensament interior que ens arriba mitjançant la veu de Cathlen Gawlich des de l’interior d’una cabina de doblatge) i Katie Mitchell ( responsable de la hipnòticament cinematogràfica posada en escena  amb què se’ns serveix aquest text). Quantes versions de la dissortada i alhora esperançada història d’amor entre Orfeu i Eurídice coneixem? Un bon grapat , sens dubte. Començant per aquelles que van donar lloc com a mínim a un parell d’òperes fundacionals. Però el cert és que aquestes versions, fins i tot quan difereixen en alguns aspectes argumentals bàsics com ara el del mateix final de la història , venen a coincidir en un punt fonamental: totes elles venen a glorificar amb admiració l’amor sense límits d’un Orfeu capaç de ficar-se allà on cap humà viu voldria entrar mai, per tal de rescatar de les ombres de la mort la seva estimada Eurídice. La pregunta és : de debò , vol ser Eurídice rescatada ? Algú li ha preguntat la seva opinió? Algú s’ha preguntat si l’acte d’amor d’Orfeu ho és tant com sembla , o és només un comportament desesperat davant la pròpia pèrdua i el propi narcisisme ferit per la mort? Estarien totes les Eurídices igual de contentes davant l’acció empresa pel seu heroi enamorat?

Com a mínim , la d’Elfriede i Mitchell, no comparteix l’entusiasme de les que l’han precedit. Tot i que també ella adopti inicialment una actitud passiva, oposada al que realment li està passant pel cap . Si el seu xicot – un seductor i cèlebre cantant de rock pel qual sospiren totes les jovenetes que van en massa als seus concerts- ha donat aquest pas i ha pres l’ascensor que baixa fins l’avern, tampoc és cosa de fer-li un lleig. Caldrà deixar-se agafar de la mà i ,guiats per la tenebrosa mirada sense parpelles d’un modern Caront, entrar al Volkswagen model Escarbat que porta de tornada cap a la vida. Però quina mena de vida és, aquesta que es viu a l’ombra de l’altre? No és millor llavors l’aparent mort d’una dissolució que t’aparta del lloc destinat a l’objecte del desig, però et fa sentir més a prop de tu mateixa? No ha arribat el moment de saltar en marxa del Volkswagen, i agafar ràpid de tornada l’ascensor que et porta cap a l’habitació inhòspita però en el fons acollidora en la qual podràs reconèixer la teva imatge real, lluny ja del miratge que significa fer dependre la teva identitat de la mirada de l’altre?

Doncs aquest itinerari el transforma Mitchell en la filmació d’una pel·lícula que ho és i no ho és alhora. Certament, les imatges que veiem projectades i editades a la pantalla s’estan creant davant nostra en directe. Però  només prenen tot el seu sentit si les complementem amb les accions que realitzen els intèrprets que són a l’escenari , i amb els mecanismes tècnics i la mobilitat d’elements escenogràfics que permeten  aquesta filmació. I la magistral direcció de Mitchell aconsegueix que la nostra mirada es divideixi equitativament entre els tres plans de visió, les tres perspectives que ofereix el seu muntatge. Tal i com explica ella mateixa, la filmació permet que l’espectador, estigui segut on estigui, pugui captar fins la més petita inflexió del rostre dels intèrprets  i fins a la més mínima significació dels seus moviments. Però alhora les tres perspectives li  permeten també donar-li una textura física que visualitza  al pensament d’Eurídice; li permeten mostrar de forma aclaparadora  la manera com el que ens mostra el pensament difereix sovint força d’allò que ens mostren les seves accions, i també la manera com la mirada perduda d’un Orfeu que té prohibit mirar a Eurídice perd la perspectiva real tant dels pensaments com de les accions de la seva estimada. La sofisticada mecànica de l’espectacle, es converteix així doncs en una potentíssima plasmació de les corrents contradictòries que es mouen dins seu.