One-Hit Wonders

Dansa

informació obra


Companyia:
Cia Sol Picó
Intèrprets:
Sol Picó (ballarina), Joan Manrique (actor)
Coreografia:
Sol Picó
Direcció:
Sol Picó i Ernesto Collado
Escenografia:
Joan Manrique
Vestuari:
Valeria Civil
Il·luminació:
Sylvia Kuchinow
Direcció Musical:
Mireia Tejero
Producció:
Pia Mazuela-Cia Sol Picó, Temporada Alta 2014
Estrena:
Estrena a Temporada Alta 2014
Sinopsi:

Si fa dos anys, a l’estrena de Memòries d’una puça, la ballarina i coreògrafa Sol Picó semblava la Caputxeta Vermella, ara és l’Alícia que entra amb idèntica innocència al país de les meravelles de vint anys de grans hits. Sol Pico és la dona aranya: les seves vuits potes són el teatre i la dansa contemporània, l’estilització de puntes del ballet clàssic i el ritme del taconeig flamenc, la tendresa i la força, l’energia de la formiga atòmica i l’aparent ingenuïtat de l’abella Maia. Entre la dona normal i el més potent glamour de la baby superstar, Sol Picó és vindicació femenina encarnada en la bella i la bèstia.

Crítica: One-Hit Wonders

10/10/2014

Sobrevolar

per Jordi Sora i Domenjó

Enèrgica, contundent, directa, forta i potent són alguns dels adjectius més utilitzats per la crítica escrita al llarg de la carrera de Sol Picó. I escaients, val a dir-ho. Per a mi, "El Ball" (2010) que va protagonitzar amb l'enyorada Anna Lizaran, combina a la perfecció aquell llistat amb una altra cara que sempre he imaginat, de vegades intuït, a voltes vist en les seves obres: una estranya fragilitat des de la qual balla tossudament i explosiva. Com si aquella contundència, la violència coreogràfica i els seus personatges, embolcallessin una figura -en la tècnica, però també en la vessant humana- més voluble i làbil del que pot semblar a primera vista. I que, possiblement, ha deixat lliure a "One-Hits Wonders": un recull d'alguns moments dels seus espectacles, narrats en primera persona, en clau de confessió còmica i pròxima, en una carrera tan prolífica com fonamental per entendre la dansa contemporània a casa nostra.

S'acompanya a l'escenari per Joan Manrique, perfecte partenaire, sempre amatent, responsable de l'escenografia, imbricat en la història, però en un protagonisme secundari. És l'auxiliar de vol ideal per a algú sempre necessitat d'agafar un avió per exigències de la professió però poruga amb aquell transport. Se simbolitza així la contradicció del fet de ballar: un art que fa de la inestabilitat el motiu del seu esdevenir, confiat en la capacitat del cos per controlar el moviment i evitar caure. Fer volar el cos, sempre palplantat sobre la superfície del linòleum i que, paradoxa del ballarí nòmada, queda obligat a cedir el control en algú aliè quan s'agafa una aeronau.

Amb aquest argument, Sol Picó es recrea en alguns dels millors moments de la seva trajectòria artística: delícia per al record! "Bésame el cactus", "La dona manca o Barbi-Superstar" o "Paella mixta", entre d'altres. Imatges que lliga amb aquest espectacle, però que sobretot són la demostració de com les dues vessants, la forta i la dèbil, constitueixen la feina coreogràfica d'algú, en tots els casos sempre intensament inestable.


Trivial