La ballarina coreògrafa es posa el públic a la
butxaca des del primer moment en què apareix a escena i repassa amb una mirada
provocadora les cares dels espectadors. L’expectativa està servida i es preveu
que venint d’una de les coreògrafes més transgressores, qualsevol cosa pot succeir.
Sol Picó no defrauda, tot el contrari. En el seu nou espectacle, que de
manera òptima co dirigeix amb Ernesto Collado, recull les millors escenes d’alguns
dels seus muntatges i ho fa amb la mateixa frescor en què les va crear,
afegint-hi la saviesa i maduresa que dóna el pas dels anys. Picó repassa vint anys de trajectòria i és
ara, als seus 47 anys, quan l’artista reflexiona sobre el futur de la seva carrera
i el bo és que ho fa des de la ironia i amb un sentit d’humor molt ben
mesurat.
Picó sap girar el mitjó, i davant les pors
d’un futur incert reacciona i li planta cara de la millor manera que sap
fer-ho: movent-se amb una extrema pulsió i ballant amb unes sabatilles de punta
que clava a terra i projecta a l'aire com una extensió més del seu vigorós cos.
Un altre encert de One-Hit Wonders
és la manera com s’han embastat les escenes, com s’han ordenat dins una acció
que ens situa en un avió, un espai on la protagonista mentre intenta tancar el
cinturó de seguretat, expressa la seva por a volar i estableix uns divertits
diàlegs amb un personatge imaginari que seu al seu costat. Uns diàlegs i alguns
monòlegs que posa de manifest el bon treball que ha fet la ballarina en cuidar
i projectar la seva veu sense que aquesta es vegi afectada per una respiració
alterada, pròpia després d’uns moviments compulsius.
La por al fracàs, el desitjat reconeixement del pare, la passió compartida, els
desitjos no complerts, els grans èxits,
la felicitat plena són, entre altres, sentiments que han empès la coreògrafa a
crear aquesta peça que interpreta al costat de l'actor Joan Manrique (fantàstic en el seu paper d’hoste) i
d’uns voluntaris que desborden les rialles dels assistents.
És un gran plaer recuperar i gaudir d’
imatges on Sol Picó balla enmig de cactus, es balanceja de forma alarmant
subjecte per unes botes d’esquí, interpreta un solo en el qual les sabatilles
de punta extreuen de terra el so d’un pur zapateado,
o es veu envoltada per una eclosió de fum. Visions hipnòtiques molt ben
acompanyades per variats fragments musicals, d'entre els quals destaca la càlida
veu de Silvia Pérez Cruz.
