La nit està resultant triomfal. I ara ha arribat el gran moment; el moment en el qual la gran primera actriu el nom de la qual no cal ni dir perquè de primeres actrius com ella, en hi ha ben poques, rebi el premi que tan justament s’ha guanyat...encara que ella afirmi no merèixer-lo fen ús de una molt teatral modèstia . I la primera actriu - vestida amb un negre tan elegantment rigorós com aquell que lluïa Gena Rowlands al tram final de l’esplèndida pel·lícula de John Cassavetes “Opening Night” i carregada amb l’infal·lible gran ram de flors vermelles que una primera actriu ha de rebre sempre en ocasions com aquesta-. necessita expressar la seva emocionada gratitud . Quelcom que farà en un francès digne de diva amb prou tables com per a triomfar si vol a la Comédie-Française. La seva gratitud es fa extensible a totes les persones que , des de una o altra banda del teló, han fet –hem fet- possible una vetllada tan gloriosa com aquesta. I , si ens situem al pati de butaques, això inclou des d’aquell espectador casual que s’ha apropat per primera vegada a una sala de teatre , fins al públic fidel que segueix pas a pas i des de sempre la trajectòria de la primera actriu i d’aquesta companyia. I això inclou també a aquelles persones que ni ho sospiten, però que avui han assistit per última vegada a una representació escènica; vet aquí com la Mort – que no se’n perd mai ni una, i que sempre espera entre bambolines el seu gran moment protagonista- , fa també aquí un subtil acte d’aparició.
I mentre aquesta primera actriu que es presenta amb els trets de Mònica Almirall pronuncia el seu agraït monòleg tot just iniciar-se aquest acte d’amor envers el teatre que Marcos Morau ha transformat en espectacle antològic, ja sents el primer calfred d’una emoció que, quan baixin (literalment, i de forma tan majestuosa com commovedora) tots els telons i arribi el final, s’haurà materialitzat per complert. Passa de vegades en alguns muntatges de dansa teatre que la paraula acaba resultant el punt més feble de la proposta. Però aquí, aquestes primeres paraules guarnides amb un lleuger punt d’ironia , de seguida es mostren admirablement articulades per tal de puntuar amb precisió les imatges amb les quals La Veronal anirà omplint l’immens espai buit que és l’escenari de la sala Gran del TNC. Morau, com ens passa – tot sigui dit- a tants i tantes de nosaltres, sent una absoluta fascinació per aquests escenaris buits i aquestes caixes escèniques que , deixant al descobert totes les seves tripes , totes les seves esquerdes i escletxes , i tots els seus recursos – tant se val que siguin vuitcentistes o “high tech”; la màgia pot esclatar de molt diverses formes- t’estan mostrant també el món d’infinites possibilitats que contenen dins seu. I l’extraordinari disseny escenogràfic imaginat per Max Glaenzel , es disposa a extreure-li - i de quina manera!- totes les possibilitats a aquest espai amb el qual se les ha tingut que veure en tantes ocasions. Quan la primera actriu finalitzi el seu parlament i s’aixequi el teló, ens trobarem davant el gran mur ple de cablejats i interruptors des del qual es pot ja crear llum o deixar en la foscor la sala. Però encara ens caldrà seguir esperant una miqueta més, abans de poder capturar totes les veritables dimensions d’un escenari que de moment, només podem intuir mitjançant les portes d’accés a ell que s’obren i es tanquen. I mentre esperem l’esclat total d’aquest buit immens ple d’immenses possibilitats , la dansa kova marca de la casa que Morau ha convertit en l’ inconfusible estil coreogràfic de La Veronal , irromp amb força mitjançant la imatge de dos cossos entrellaçats de tal forma que podria ben bé semblar que l’un és un cos humà arrossegant un ninot d’atrezzo... fins que tots dos es mostren igualment plens de vida mentre es mouen amb la mecànica convulsió que el coreògraf ha destinat per a ells. Potser mai abans, la dansa kova que tant els hi esqueia- per exemple- als androides de “Pasionaria”, s’havia mostrat tan “humana” com al llarg d’aquesta memorable nit d’estrena. Una mica més tard, la maquinària de l’escenari quedarà ja completament a la vista amb tots els seus ets i uts, mostrant-nos amb discreció trucs i trapes , i exhibint alhora amb arrogància tota la bellesa tecnològica de les seves barres mòbils carregades de focus que poden transfigurar l’espai en qüestió de segons. Entre les ombres negres d’un vestuari que vol passar tan desapercebut com els operaris escènics que han de moure elements escenogràfics al llarg d’una representació, t’hi trobaràs per aquí un piano mòbil tocat de forma tan inversemblant com només sabia fer-ho Carles Santos. O una immensa roca de cartó pedra, molt probablement escapada d’una obra d’Ibsen amb paisatge muntanyós, arrossegada amb el fingit esforç propi del pur teatre. En aquest espai pel qual es va moure també una vegada Pina Bausch , hi podràs reconèixer aquelles cadires del seu “Café Müller”,sota les quals s’amagava de petita contemplant als clients mentre els pares servien taula. I encara que sigui a la manera kova, la forma amb la qual el ballarí de La Veronal ha agafat un cos aliè com si es tractés d’un objecte ingràvid, ha pres la gestualitat característica d’una Sacha Waltz que, també en aquest escenari, feia d’aquests cossos sense esma una metàfora de la dependència amorosa a la sublim “Dido & Aeneas”. Però més enllà dels noms excelsos que de forma més o menys evident es van escolant al llarg de la vetllada, aquesta nit d’estrena li ret alhora tribut a aquelles ombres abans esmentades; les ombres que es mouen darrera de la maquinària per tal que aquesta provoqui els seus efectes màgics. I ens serveix a tots plegats com a recordatori: si el teatre ens fascina i ens emociona i ens commou i ens irrita i ens indigna qual cal, és gràcies a propostes com aquesta. Ara, resta preguntar-se com ho fa la nostra diva, si existeix quelcom real, més enllà de la irrealitat mentidera d’aquest espai buit que tan ple sembla quan cau en mans com les de Morau.
