A La Veronal, els encanta la dansa, en són devots, gairebé fills adoptius des que gatejaven picant entrades a ca la Xirgu. S'hi diverteixen però no se saben estar de tocar també el teatre. I no ho fan per enganyar els espectadors o desorientar-los tot dient: «Ha, ha!, us pensàveu que veníeu a veure un espectacle de dansa, oi, d'aquells on els ballarins només es rebolquen i fan gimnàstica? Doncs, alehop!, si no voleu teatre, dues danses!».
Cadascú és fill de la seva terra i els de La Veronal són fills de la fusta trepitjada de l'escenari, de les grades que fan garranyic, garranyec quan es pugen i baixen, de la maquinària que hi ha darrere de cada espectacle, de les bambolines, dels ponts de llums... Molts d'ells, fa quinze o vint anys, eren a la porta del Mercat de les Flors o es movien per l'actual Casa de la Dansa al voltant de la regidoria dels espectacles de tota mena quan el Mercat era un mercat teatral de debò.
I el teatre els va xuclar i engrapar per sempre. I de Montjuïc van passar al cel internacional, passejant en els últims anys els seus orígens amb orgull i identitat. Per això fan teatre-dansa o dansa-teatre o teatre-dansa-dansa-teatre... o el que sigui que és el que fan.
El seu espectacle més recent, «Sonoma», que van estrenar a la grandiosa i desangelada Sala Oval del Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) i que, encara dins el programa del Grec a Grec 2020 torna al Mercat de les Flors (22-25 abril), és el que farà que per primera vegada una companyia de dansa d'arrel catalana actuï —amb permís del senyor coronavirus— al Palau dels Papes del Festival d'Avinyó. No és la seva "première" internacional perquè han estat en altres escenaris europeus i de fora d'Europa, però sí que són conscients que la fita d'Avinyó els marca un abans i un després.
A l'anterior proposta, «Sonoma», els intèrprets ja s'hi expressaven en francès. Però la Sala Oval, malalta irremeiablement de sonoritat, no permetia copsar-ne tota la força d'aquell moment. Ara, amb «Opening night», a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya, l'expressivitat del text que pren volada —també en francès— fa una emotiva introducció a l'espectacle a càrrec de l'actriu Mònica Almirall, diva antidiva, ram de flors als braços, adreçant-se als espectadors, a tots sense excepcions, als de primera fila, als del mig, als de dalt de tot i a un llarg estol de personatges del món del teatre —dels teatres— que fan possible que cada dia s'aixequi el teló i tot funcioni. Esplèndida dicció i esplèndid minimonòleg de preàmbul, que es podria titular «Merci, merci beaucop, madame La Veronal!» perquè hi ha desenes i desenes de «mercis» —acompanyat del sobretitulat— amb aires de gran companyia internacional. «Ai, que això no va de dansa!», pot pensar algú.
Ni sí ni no, però també. El minimonòleg és només una invitació al gruix de la història d'«Opening night», un homenatge al món del teatre des de darrere de l'escenari. Per això, Max Glaenzel amb l'escenografia, i suposo que amb la idea de Marcos Morau, ensenyen com és la Sala Gran per darrere, amb les tenebroses parets negres, les cabines dels quadres de llums, les portes blindades metàl·liques, la pantalla HD espieta que mostra el que passa a l'escenari, el piano de rodes que va i ve i rodola com una baldufa, l'escultura escenogràfica que es trasllada d'un costat a un altre de la boca de l'escenari ben embalada, l'infern del teatre, el coverol —aquella caputxa nostàlgica de l'apuntador desapareguda dels teatres— i la circulació irònica d'un costat a l'altra d'una de les intèrprets com si fos tota ella un patinet elèctric.
Tot passa enmig d'una ambientació que es podria qualificar de "sostenible" per l'utillatge utilitzat, però que, tot i la seva aparositat, acaba sent d'una gran potència visual i molt suggerent, si no estèticament sí que, en certa manera, angoixant. En aquesta atmosfera, sempre amb una il·luminació d'ombres, amb un so de banda sonora farcida de peces clàssiques i solemnes que no deixen un moment sense ritme, els intèrprets —negre rigorós de tècnics de sala— treuen els seus fantasmes interiors amb els solos, els duets o els sextets, segons el relat del cos que els planteja la part de la trama sense paraules.
A «Opening night» de La Veronal hi ha també tot el que té de bo el teatre a l'hora dels aplaudiments i del glamur comparat amb la foscor del darrere, la solitud de l'artista, la buidor després de la plenitud —John Cassavetes i «Nit d'estrena» ressonen de fons—, la decoració depriment, els diversos telons que baixen com gegants de la muntanya i que pressionen per fer desaparèixer els artistes de l'escenari, el clam d'ells perquè cap d'aquests telons no els faci fugir del seu món i perquè no els permeti que es fonguin en l'horror de la llum dels leds o els fluorescents del vestíbul. A La Veronal, vénen a dir que l'artista és artista només perquè neix, creix i viu a l'escenari. Però, perquè no hi deixi la pell... ¿com pot aconseguir l'eternitat a través de l'art? (...)
