Painball

Teatre | Dansa

informació obra


Interpretació musical:
Clara Peya
Coreografia:
Ariadna Peya, Virginia García, Helena Gispert
Text:
Bel Olid, Clara Peya, Helena Gispert
Intèrprets:
Ariadna Peya, Micha Orzyowski
Escenografia:
Marc Udina
Vestuari:
Marc Udina
So:
Carles Bernal
Il·luminació:
Jordi Berch
Producció:
Les Impuxibles
Direcció:
Jerzy Zon
Sinopsi:

I si omplim, de nou, de contingut, la paraula llibertat? I si hi pensem, ballem damunt, cacem el fum, toquem el dos, cridem mil veus la llibertat? I si hi ha música rere el soroll dels qui han venut la llibertat? I si ara, ara i aquí, tu que callaves, ara tens veu? I si escoltem el so del no, el so del sí, el so del però? I si vens a construir la llibertat? Tres intèrprets i un piano de cua. Un joc amb pilotes que genera un espai sonor, un ritme, però també una manera de moure’s, una corporalitat i un univers propi. Les Impuxibles presenten la seva primera peça de carrer —espai físic, simbòlic i polític— convençudes que ara més que mai és el moment de sortir a l’espai públic, allà on tenim més coses a dir.

Crítica: Painball

08/09/2018

Combat des de la llum

per Alba Cuenca Sánchez

Les Impuxibles tornen a la càrrega. Arriben combatives, militants cap a la denuncia, defensores de la llibertat. I ho fan des de la bellesa, la sonoritat i el moviment. Les germanes Clara i Ariadna Peya, acompanyades per la ballarina Helena Gispert creen un muntatge atractiu valent-se de micròfons, pilotes de tenis i del seu inseparable piano. I ho farceixen, com tan bé saben fer-ho, de dansa , poesia i imatges carregades de simbolisme.

Com ja feien a Aüc, les artistes combinen de forma harmoniosa les seves disciplines i no tenen por a impregnar-se de totes elles, encara que cada artista rellueixi en la seva forma d’expressió predilecta. Els moviments de l’Ariadna i l’Helena flueixen amb precisió mentre el piano de la Clara envaeix l’espai i el commou. A més, les tres reciten i, tot i que no és en el moment en el que se senten més còmodes, el coaching actoral de l’Anna Alarcón els ha donat força. Els textos, aquest cop signats per Bel Olid, són un altre del grans atractius de la peça, poètics i plens de metàfora.

Amb Painball, Les Impuxibles perden la concreció temàtica dels seus anteriors muntatges, optant per una posada en escena mes onírica i abstracta. Utilitzen l’espai, el carrer i la nocturnitat per omplir-lo de crítica però també d’esperança, de llum. Una reivindicació menys punyent que altres cops però més bonica i igualment inspiradora.