Painball

Teatre | Dansa

informació obra



Interpretació musical:
Clara Peya
Coreografia:
Ariadna Peya, Virginia García, Helena Gispert
Text:
Bel Olid, Clara Peya, Helena Gispert
Intèrprets:
Ariadna Peya, Micha Orzyowski
Escenografia:
Marc Udina
Vestuari:
Marc Udina
So:
Carles Bernal
Il·luminació:
Jordi Berch
Producció:
Les Impuxibles
Direcció:
Jerzy Zon
Sinopsi:

I si omplim, de nou, de contingut, la paraula llibertat? I si hi pensem, ballem damunt, cacem el fum, toquem el dos, cridem mil veus la llibertat? I si hi ha música rere el soroll dels qui han venut la llibertat? I si ara, ara i aquí, tu que callaves, ara tens veu? I si escoltem el so del no, el so del sí, el so del però? I si vens a construir la llibertat? Tres intèrprets i un piano de cua. Un joc amb pilotes que genera un espai sonor, un ritme, però també una manera de moure’s, una corporalitat i un univers propi. Les Impuxibles presenten la seva primera peça de carrer —espai físic, simbòlic i polític— convençudes que ara més que mai és el moment de sortir a l’espai públic, allà on tenim més coses a dir.

Crítica: Painball

07/09/2018

Les Impuxibles accedeixen al teatre de carrer sumant-hi també la paraula

per Jordi Bordes

La companyia Les impuxibles (de les germanes Clara i Ariadna Peya) tenen un intens recorregut dramatúrgic en què la musica i el moviment es reivindiquen, sovint, per sobre de la paraula. Sovint, prenen forma de musical ((A)murs, a love story o Limbo, per exemple).L'espai per a la paraula, per a poder explicar bé les frustracions dels personatges, va anar apareixent amb l'Aüc, n què també hii intervenia l'acrriu i directora Carla Rovira. Ara aposten per una peça amb un piano central (indispensable, i que transmet sempre un devessall d'emocions i sonoritats) i una estructura que l'ennvolta i que està ple de pilotes de tennis. Aquest joc de paraules pain (dolor) i ball (pilota) pretén fer evident la metàfora que cada pilota representa un capítol de frustració personal.

En aquest treball, Helena Gispert, Clara Peya i Ariadna Peya, ballen i expressen uns textos poètics (amb l'aportació pròpia i d'altres firmes com l'escriptora Bel Olid) en els que revelen aquesta dificultat a sentir-se lliures. Hi ha la coreografia brusca, de notables desplaçaments i esforç físic; hi ha els loops al piano que es combina amb el rebotar de les pilotes sobre una planxa microfinada; hi ha la forma de presentar un treball honest de manera bruta, sense polir. L'accés a actuar al carrer no ha diferit en gaire el seu llenguatge. Potser, això sí, per primer cop, usen un element escenogràfic icònic, a diferència dels treballs anteriors. És una estructura que pot donar més joc encara i que permet donar nous plans a la representació. Els textos, poètics, es planyen per la dificultat a fer realitat els seus somnis a prendre's la llibertat a complir aquests desigs. L'alliberació metafòricament arriba en un sorprenent final. És segurament, aquest, l'element que millor ha transportat Les Impoxibles de la representació amb quarta paret a una certa interacció amb el públic que l'envolta.