El que vindria a ser una monologuista que es riu del seu patetisme i que sap cantar cançons pop enganxadisses. Així és Clara Ingold, que des del seu món kitsch, apel·la a una denúncia farsesca del consumisme (ai, Ikea), de l'ostracisme de la pandèmia, i, és clar, de somiar en convertir-se en un colom despreocupat del parc. Si el món pateix avui l'amenaça dels humans, ella prefereix fugir-ne i donar el protagonisme als coloms (ben bé com Sfumato). En un monòleg de brilli brilli que, per moments pot recordar la Glòria Ribera de Parné, va desgranant els seus traumes, que són els d'una noia que ha patit la perversitat del discurs únic de la bellesa perfecta. Els pèls, el físic, la capacitat de seduir amb una caiguda d'ulls han estat exercicis que l'han arraconat al mirall del lavabo. Fins que les seves dèries i vergonyes, s'han converttit en l'arsenal pels seus espectacles. Perquè es pot riure d'ella mateixa i caicaturitzar el ridícul de qui creu en aquest relat perfecte. Ja ho diuen els Manel que Els guapos són els raros.
Albert Pla, també és un personatge, de nas prominent i intel·ligència afilada. Que li agrada anar en contra de les imposicions socials i procura ridiculitzar-ho i viure alliberat. I que canta, o rasca una guitarra en una mena de rancho mexicà .Clara Ingold, per la seva banda, interpreta en castellà (tot i que s'intueix un accent balear, divertit) i apel·la sempre a la sorpresa, sigui amb els seus monòlegs o amb la seva extensió al YouTube. Si Albert Pla es divideix com a cantant (Rumbagenarios), monologuista de pega (Projecte PP) i col·laborador audiovisual (Natura sàvia) Ingold sembla ajuntar-ho tot en una mateixa coctelera i barrejar, és la seva recepta gastronòmica en la que, quan pot, entre esgarip, comentari escatològic i cançó pop hi deixa anar una alenada d'intel·ligència, de denúncia militant. Ara, quan al final del show comença a estirar el coll i fer el canvi de guàrdia d'un soldat amb les cames, en realitat caldria dir-li que, en el món animal, sempre són els mascles els que pavonegen per persuadir la femella. Ara a Ingold, com a Pla, que no els importa el gènere, si no la llibertat, els deu tenir poc preocupats saber si representen el mascle persuasiu com la dona de fer feines amb una mena d'hàbit esfilagarsat. El seu humor és rural, despreocupat, com el d'en Peyu (L'il·lusionista) i els de Teatre de Guerrilla (EEUUropa). Com El de les Llordes. El glamour s'escola per l'aigüera.
