Paradís pintat

informació obra



Dramatúrgia:
Ferruccio Cainero
Autoria:
Pepa Plana, Alexander Vantournhout, Bauke Lievens
Intèrprets:
Pepa Plana
Escenografia:
Lali Canosa
Vestuari:
Rosa Solé
Il·luminació:
Yuri Plana
So:
Yuri Plana
Vídeo:
Nueveojos
Producció:
Cia. Pepa Plana
Estrena:
Grec 2016, Grec 2016
Sinopsi:

Qui no ha vist a casa o al menjador dels tiets un d'aquells quadres religiosos plens d'angelets? Doncs un d'aquests éssers innocents protagonitza aquest espectacle.

El nostre àngel vol volar per ser àngel de la guarda i no se’n surt. Però no li fa res no saber volar, perquè pensa anar per sota de l'aigua, on creu que li serà més fàcil moure's. En aquest món viurà divertides aventures fins que descobreixi que el fons d'aquest mar on s'acaba d'instal·lar s'omple dia i nit d'homes, dones i nens, tots ofegats quan miraven de salvar la vida entrant a un continent on no els volen.

Una de les grans pallasses europees estrena un espectacle que, malgrat ser divertit, també ens connectarà amb la cara més tràgica del món on vivim i, com fan els bons pallassos, ens posarà un mirall davant la cara. No patiu però perquè, tot i que aquesta història no pugui tenir un final feliç, sí que pot obrir portes i finestres a l'esperança i, especialment, retre homenatge a tots els qui han perdut la vida mentre demanaven l'oportunitat de tenir una vida millor.

Crítica: Paradís pintat

18/07/2016

La Pepa Plana és un àngel

per Toni Polo

La Pepa és coqueta, és presumida. És trapella i s’avorreix. I diu paraulotes. Res a veure –tret d’una semblança... física– amb les tres representacions angelicals i beates que estan posant al quadre on ella intenta entrar. Vol entrar al Paradís pintat. No ho aconseguirà pas, perquè no té ales i no pot volar. La seva insistència, però, l aportarà al fons del mar on vol esdevenir l’àngel de la guarda del mar. Allà, però, hi trobarà coses que poc tenen a veure amb el paradís somiat. La realitat s’imposa en els somnis de la pallassa. El mirall del món ens farà plorar. Tot i la seva relació amb Déu (“Pepa, quan deixaràs de somiar?”, li pregunta), que la fulmina, la pallassa sembla que té clar el que vol. Però en dubta. Quin món vol? En quin món viu?

El muntatge, creat amb el director suís Ferruccio Cainero, exigeix totes les dots interpretatives de la Pepa Plana: ens fa riure, ens emociona i destapa el pot de la tendresa contínuament. Amb un gest, amb un somrís o amb una ganyota. És un àngel poc celestial que té més de realitat que d’històries bíbliques: Adan i Eva es desfiguren deixant pas a la bruixa de la Blancaneus, o fins i tot a la profana història de Guillem tell (tot ve d’una poma...).

Rere el seu nas, la seva ànima, Pepa Plana aconsegueix el que vol: que el públic se l’estimi. Riure, plorar o emocionar-se és conseqüència d’aquesta admiració. L’espectador, des del minut u, ja ha quedat atrapat en la màgia que sap desprendre la pallassa, que domina tots els elements de l’escena, des de la capsa de música fins al fons de l’oceà o, fins i tot, posant-se catxonda amb revistes tan terrenals i pecaminoses com podria ser ‘Coses del cel’!

Trivial