La proposta d'Ivan Andrade planteja la idea de jugar tres mans alhora. Totes tres històries beuen de la mateixa necessitat: parlar sobre un món distòpic (o no tant) en què la relació es produeix virtualment o que es connecta amb jun mena de robots que, procuren respondre als algoritmes de la conveniència per fer més feliç el seu client, o amo. La dramatúrgia planteja i fa avançar tres escenaris possibles. que podrien conviure amb el temps i l'espai. O no. Li incorpora la trama japonesa (interpretada en la llengua de Tòquio). Cada trama té els seus matisos i uns finals més o menys oberts (que no desvetllarem!) però que evoquen a una certa confiança amb el sentit comú de la humanitat, amb l'esperança per trobar una sortida possible a l'hecatombe actual. L'obra es va començar a representar abansa de la Covid-19. Ara, es veuen les últims funcions. És evident que el parèntesi li ha donat un dramatisme molt més gran. Pequè ara, un contacte lleu té una certa violència insinuada, amb l'ombra del contagi. També és cert que el públic, més dispersat ha de tenir una recepció diferent. en tot cas, Andrade ha optat per fragmentar les històries i deixar uns finals, que permeten imaginar l'evolució a l'espectador; un encert, perquè la intriga es multiplica quan s'insinua que algunes trames podrien (ni que sigui en quan a perfil dels personatges) podrien coincidir. La fragmentació en lús propi de ls xarxes (com es veia a Ones) és un dels elements bàsics per entendre les relacions humanes, avui
Certament, la història que té més intensitat, i que serveix per tancar aquestes Partícules paral·leles és la dels dos joves que, conversen per whatttsap. és la que juga amb és elements còmics i que connecta més fàcilment al públic (tot i que bona part de les escenes siguin en silenci, amb el diàleg dels missatges a pantalla). L'acció que transcorre al Japó (que podria recordar a una nova generació de geisha, que està a camí de la criada per hores pr a conversa i construir ficcions) amaga un costat fosc, terrible, que justifica en certa manera l'actitud del pare i client. Per últim, s'intueix la desconfiança del dramaturg en els productes fets a partir de les dades que generen els algoritmes de cada perfil d'usuari en la trama entre el jove ansiós i el seu robot. Com aquella caçó d'Amor por computadora de Miguel Ríos, el prototip té molt a millorar. La peça, doncs, acaba sent un cant a la cura d eles relacions personals, al contacte físic (fins i tot ara, en temps de por de contagis).
Roc Esquius amb la companyia Dara ja va insinuar el cataclisme futur en una societat en què es desconnecta Internet (iMe). També Victòria Szpunberg (La màquina de parlar) i Marc Artigau (Alba, o el jardí de les delícies) indaguen en la relació d'una persona amb un robot. Per últim, la vessant més tòxica té també dos possibles referents: altre cop Marc Artigau (Una habitació buida) i Jennifer Haley, en la posada en escena de Lliure (L'inframón).
Andrade juga tres mans a l'hora. Mantenint sempre la cronologia de cada peça i provant de trencar l'ordre entre les tres trames. Així, a la fragmentació se li suma una certa sorpresa, en no sabr quina escena avança. Les interpretacions casen molt bé perquè tenen diferents registres: des de les més excèntriques del robot ideal a les més fredes de la parella japonesa i la més potent i vital dels joves. El rap, sí (ho van veure clar a Wasted, els d'Íntims produccions), acaba sent, el cant més lliure. La manera d'esclatar i d'arrencar el primer somriure. Per fi, aire fresc, darrere tantes emoticones!
