L'inframón

Teatre

informació obra


Direcció:
Juan Carlos Martel Bayod
Intèrprets:
Andreu Benito, Joan Carreras, Gala Marqués - Carla Schilt, Víctor Pi, Mar Ulldemolins
Escenografia:
Alejandro Andújar
Vestuari:
Alejandro Andújar
Il·luminació:
David Bofarull
So:
Damien Bazin
Vídeo:
Joan Rodon
Ajudantia de direcció:
Georgina Oliva
Autoria:
Hernán Rivera Letelier
Adaptació:
Laura Pizarro
Estrena:
Grec 2016
Sinopsi:

Algú ha inventat una petita meravella que està revolucionant el planeta: un artefacte que proporciona una immersió total en el món virtual. Només cal que trieu una identitat i us lliureu als vostres desitjos, siguin el que siguin... 

La dramaturga nord-americana Jennifer Haley no ha deixat de guanyar premis des que l'any 2012 va escriure aquest thriller de ciència-ficció, que és també un drama criminal. Quines conseqüències té viure els nostres somnis privats amb la màxima llibertat? Molts veuran en aquest muntatge una advertència sobre la realitat virtual i la suposada impunitat que proporciona el món d'internet. 

Una jove detectiu que investiga les formes més inquietants d'entreteniment que proporciona el giny en qüestió n'interrogarà el creador i ens portarà així del món real al virtual mentre ens planteja una qüestió inquietant: el fet que una cosa no existeixi vol dir que no és real? Us ho preguntareu mentre gaudiu d'una peça extremadament intel·ligent i ben construïda que projecta una mirada freda i implacable sobre el comportament humà i les noves tecnologies. 

Crítica: L'inframón

18/07/2016

Pulcre quadre de perversions sense sang ni dolor, fictici i condemnable alhora

per Jordi Bordes

El director Juan Carlos Martel signa una producció que balla en l'abisme: no vol donar cap element que posicioni l'espectador a priori, en un afer altemant inflamable. Evita mostrar imatges eloqüents, ni fins i tot sons que violentin l'espectador com fraia Romeo Castelluci en el terrible Purgatorio (Grec 2006), situant l'espectador en l'armari d'un nen mentre el pare abusava d'ell i la mare ho sentia tot des del menjador, molesta, però incapaç de moure un dit. És un fet que busca un equilibri impossible, navegant entre la correccio moral i el pragmatisme humà i ferint la nafra de la vulnerabilitat dels fills. De fet, és un tema que també tractava Josep Maria Miró en el seu El principi d'Arquimedes (Grec, 2012) amb molta solvència.

Paral·lel al món real, s’ha desenvolupat un món virtual en el que es pot sentir, olorar, emocionar-se i en què es poden cometre tots els abusos que es penalitzen en presó a la vida real. La teòrica legalitat blinda, en principi, aquestes pràctiques. En realitat, la peça que trasllada a un univers victorià, amb una pollancreda que captiva el nou usuari i que els éssers que hi habiten (com uns robots d’Assimov) són capaços de sentir i d’emocionar, però el dolor que puguin sentir és teòric, aboca a la vida íntima de cada ciutadà, avui. Qüestiona, de fet, si les accions íntimes, amb la persiana baixada, sense que ofengui ni atempti contra ningú aparentment són legítimes. Apel·la a una consciència estricta quan la investigadora Mar Ulldemolins (repeteix el càrrec que ja va signar en el Carnaval de Jordi Galceran, 2006) adverteix que tot acció comporta conseqüències. Andreu Benito, Joan Carreras, Víctor Pi i un parell de nenes que es reparteixen funcions (Gala Marqués i Carla Schilt) presenten un espai en el que els abusos i la violència és considerat catàrtic. El jutge més inclement és un mateix, si s'escolta els remordiments.