L'inframón

informació obra



Direcció:
Juan Carlos Martel Bayod
Intèrprets:
Andreu Benito, Joan Carreras, Gala Marqués - Carla Schilt, Víctor Pi, Mar Ulldemolins
Escenografia:
Alejandro Andújar
Vestuari:
Alejandro Andújar
Il·luminació:
David Bofarull
So:
Damien Bazin
Vídeo:
Joan Rodon
Ajudant de direcció:
Georgina Oliva
Autor:
Hernán Rivera Letelier
Adaptació:
Laura Pizarro
Estrena:
Grec 2016
Sinopsi:

Algú ha inventat una petita meravella que està revolucionant el planeta: un artefacte que proporciona una immersió total en el món virtual. Només cal que trieu una identitat i us lliureu als vostres desitjos, siguin el que siguin... 

La dramaturga nord-americana Jennifer Haley no ha deixat de guanyar premis des que l'any 2012 va escriure aquest thriller de ciència-ficció, que és també un drama criminal. Quines conseqüències té viure els nostres somnis privats amb la màxima llibertat? Molts veuran en aquest muntatge una advertència sobre la realitat virtual i la suposada impunitat que proporciona el món d'internet. 

Una jove detectiu que investiga les formes més inquietants d'entreteniment que proporciona el giny en qüestió n'interrogarà el creador i ens portarà així del món real al virtual mentre ens planteja una qüestió inquietant: el fet que una cosa no existeixi vol dir que no és real? Us ho preguntareu mentre gaudiu d'una peça extremadament intel·ligent i ben construïda que projecta una mirada freda i implacable sobre el comportament humà i les noves tecnologies. 

Crítica: L'inframón

16/10/2016

Sense límits...Sense conseqüències?

per Pep Barbany

Els efectes especials són cada cop més presents al món audiovisual, especialment en gèneres com el fantàstic o la ciència ficció. I malgrat que el seu cost s’ha abaratit amb l’evolució de la informàtica, traslladar-los a l’escena teatral continua essent una tasca complexa.

És per això que s’agreix i es valora especialment l’esforç escenogràfic de l’Inframón, l’obra de la dramaturga nord-americana Jennifer Haley estrenada pel director Juan Carlos Martel al darrer Festival Grec i que ha obert temporada al Lliure de Gràcia. I és que el fantàstic treball d’Alejandro Andújar, David Bofarull i Damien Bazin amb l’escenografia, la il·luminació i el so no tan sols és espectacular, sinó que resulta d’allò més efectiu per explicar-nos el pas constant entre el món real i el virtual.

Però no és només l’embolcall allò que impacta i a L’Inframón. Malgrat que no acaba de funcionar l’embolcall detectivesc de la història (que més que un fil argumental esdevé una trampa), el text explora els límits de l’ètica, i ens fa reflexionar sobre molts aspectes inquietants als quals sembla abocar-nos el fenomen de la realitat virtual.

Que un món no sigui virtual vol dir que és menys real? Tot s’hi val en un món virtual o ha de seguir les mateixes regles que el real? Aquestes i altres qüestions planen durant tota la funció arran de la investigació que la detectiu protagonitza realitza al voltant d’un personatge sinistre: el creador d’un món virtual d’èxit que s’ha convertit en refugi per a tota mena de perversions, inclosa la pederàstia. I és que en el fons els qui s’endinsen i s’obsessionen en aquest món sense regles no són virtuals, són persones amb sentiments i els seus actes acaben igualment tenint conseqüències. Perquè doncs no han de tenir un control i unes regles? Interessants i inquietants reflexions que t’acompanyen fins i tot lluny de la sala. És d’aquelles obres que conviden a fer un debat postfunció.

D’altra banda, tots els actors estan fantàstics, especialment Andreu Benito: aporta aquella presència escènica, aquella barreja d’elegància i respecte que encaixen com un guant amb un personatge inquietant i misteriós com el que interpreta. Molt ajustats també Mar Ulldemolins (cada cop més madura, més segura i contundent), Víctor Pi (perfecte en rols tan moralment qüestionables), i atenció amb les joves protagonistes (Gala Marqués o Carla Schilt, segons la funció), tan resolutives que espanten.

L’Inframón pot resulta freda, distant, i fins i tot poc empàtica per a molts espectadors. Però segurament és un dels efectes que l’autora busca amb aquest text. I s’agreix la reposició al Lliure més enllà del Grec, ja que en el marc del festival potser va passar desapercebuda, i es mereix (i es mereix) més recorregut i un gran èxit.