L’èxit en l’estrena d’un text teatral no només es pot deure
a les seves virtuts sinó també al fet que el moment de la presentació n’afavoreixi
especialment els seus objectius. Aquest és el cas de L’inframón, un text de 2012 la dramaturga nord-americana Jennifer
Haley que el Teatre Lliure de Gràcia ha estrenat aprofitant el Grec 2016. La
peça, que planteja la dicotomia entre el món real i el món virtual, seria molt
bona per si sola però el context actual la converteix en extraordinària. M’explico:
que L’inframón arribi a Catalunya el
mateix cap de setmana que mig planeta es dedica a caçar Pokémons i altres
ninotets virtuals pel carrer demostra que la vida continua rimant i que la seva
autora té un punt visionari bastant contundent, circumstàncies que donen un valor
afegit indiscutible una proposta que pinta com un dels èxits clamorosos del
proper curs.
L’inframón pren la
forma d’un thriller (bastant) psicològic per plantejar el dilema entre el món
real i el món virtual a partir de l’existència d’un ‘regne’ cibernètic que
permet als seus usuaris una immersió total, de forma que hi poden donar carta
blanca a tots els seus desitjos. Sense perdre de vista que som al teatre i que,
per tant cal acció i anar per feina, el text de Haley posa damunt la taula moltes qüestions, per bé
que es concentra especialment en l’ètica que es pot demanar a un delicte no
comès en la realitat i en la possibilitat que els encants de la virtualitat
superin els de la realitat fins al punt que hi hagi humans que decideixin
viure-hi.
Un plantejament atractiu, interessant i pertinent que en el
muntatge del Lliure ha comptat amb l’avantatge d’un director, Juan Carlos
Martel Bayod, que el fa recolzar no només en la interpretació sinó també, molt
important, en la posada en escena. Malgrat la pulcritud i l’equanimitat amb la
que Martel Bayod aborda aquests dos pols, el cert que l’aparell tècnic, tan
concret i concís com magnífic, acaba convertint-se en un ingredient essencial
del bon regust que deixa el conjunt. Alejandro Andújar, que com a figurinista
tampoc se n’acaba de sortir, també cal dir-ho, ha fet una escenografia
excel·lent, que acompanya el text de forma extraordinària i l’ajuda a
explicar-se millor. Definitivament millor, caldria dir.
I, a l’altra banda, una interpretació dins dels paràmetres esperables.
Ni dolenta –que no ho podria ser, atesa la companyia—ni memorable, amb l’excepció
de la troballa de dues petites actrius boníssimes: Gala Marqués i Carla Schilt.
Un servidor va veure la primera i només cal dir que va col·locar totes i
cadascuna de les rèpliques al seu to just i va aguantar un percentatge
important del pes de la funció amb un temperament escènic que caldrà seguir de
prop. Una altra excepció serien alguna matisos fora de catàleg d’Andreu Benito,
però en general poques sorpreses i la sensació que més enllà de tibar del seu savoir faire habitual els actors,
especialment Mar Ulldemolins però també Joan Carreras, necessiten encara una
mica de rodatge per acabar de connectar amb la complexitat dels respectius
personatges. Víctor Pi seria el més avançat en aquest camí.
Quan això passi i la interpretació es posi a nivell del text
i de la posada en escena, L’inframón
serà una maquinària teatral difícil d’aturar. L’espectacle es reestrena al
Lliure de Gràcia a mitjans de setembre i no us estranyi que es converteixi en
el primer gran èxit de la nova temporada teatral barcelonina.
