L'inframón

informació obra



Direcció:
Juan Carlos Martel Bayod
Intèrprets:
Andreu Benito, Joan Carreras, Gala Marqués - Carla Schilt, Víctor Pi, Mar Ulldemolins
Escenografia:
Alejandro Andújar
Vestuari:
Alejandro Andújar
Il·luminació:
David Bofarull
So:
Damien Bazin
Vídeo:
Joan Rodon
Ajudant de direcció:
Georgina Oliva
Autor:
Hernán Rivera Letelier
Adaptació:
Laura Pizarro
Estrena:
Grec 2016
Sinopsi:

Algú ha inventat una petita meravella que està revolucionant el planeta: un artefacte que proporciona una immersió total en el món virtual. Només cal que trieu una identitat i us lliureu als vostres desitjos, siguin el que siguin... 

La dramaturga nord-americana Jennifer Haley no ha deixat de guanyar premis des que l'any 2012 va escriure aquest thriller de ciència-ficció, que és també un drama criminal. Quines conseqüències té viure els nostres somnis privats amb la màxima llibertat? Molts veuran en aquest muntatge una advertència sobre la realitat virtual i la suposada impunitat que proporciona el món d'internet. 

Una jove detectiu que investiga les formes més inquietants d'entreteniment que proporciona el giny en qüestió n'interrogarà el creador i ens portarà així del món real al virtual mentre ens planteja una qüestió inquietant: el fet que una cosa no existeixi vol dir que no és real? Us ho preguntareu mentre gaudiu d'una peça extremadament intel·ligent i ben construïda que projecta una mirada freda i implacable sobre el comportament humà i les noves tecnologies. 

Crítica: L'inframón

20/07/2016

Un text pertinent amb una posada en escena excel·lent

per Marc Sabater

L’èxit en l’estrena d’un text teatral no només es pot deure a les seves virtuts sinó també al fet que el moment de la presentació n’afavoreixi especialment els seus objectius. Aquest és el cas de L’inframón, un text de 2012 la dramaturga nord-americana Jennifer Haley que el Teatre Lliure de Gràcia ha estrenat aprofitant el Grec 2016. La peça, que planteja la dicotomia entre el món real i el món virtual, seria molt bona per si sola però el context actual la converteix en extraordinària. M’explico: que L’inframón arribi a Catalunya el mateix cap de setmana que mig planeta es dedica a caçar Pokémons i altres ninotets virtuals pel carrer demostra que la vida continua rimant i que la seva autora té un punt visionari bastant contundent, circumstàncies que donen un valor afegit indiscutible una proposta que pinta com un dels èxits clamorosos del proper curs.

L’inframón pren la forma d’un thriller (bastant) psicològic per plantejar el dilema entre el món real i el món virtual a partir de l’existència d’un ‘regne’ cibernètic que permet als seus usuaris una immersió total, de forma que hi poden donar carta blanca a tots els seus desitjos. Sense perdre de vista que som al teatre i que, per tant cal acció i anar per feina, el text de Haley posa damunt la taula moltes qüestions, per bé que es concentra especialment en l’ètica que es pot demanar a un delicte no comès en la realitat i en la possibilitat que els encants de la virtualitat superin els de la realitat fins al punt que hi hagi humans que decideixin viure-hi.

Un plantejament atractiu, interessant i pertinent que en el muntatge del Lliure ha comptat amb l’avantatge d’un director, Juan Carlos Martel Bayod, que el fa recolzar no només en la interpretació sinó també, molt important, en la posada en escena. Malgrat la pulcritud i l’equanimitat amb la que Martel Bayod aborda aquests dos pols, el cert que l’aparell tècnic, tan concret i concís com magnífic, acaba convertint-se en un ingredient essencial del bon regust que deixa el conjunt. Alejandro Andújar, que com a figurinista tampoc se n’acaba de sortir, també cal dir-ho, ha fet una escenografia excel·lent, que acompanya el text de forma extraordinària i l’ajuda a explicar-se millor. Definitivament millor, caldria dir.

I, a l’altra banda, una interpretació dins dels paràmetres esperables. Ni dolenta –que no ho podria ser, atesa la companyia—ni memorable, amb l’excepció de la troballa de dues petites actrius boníssimes: Gala Marqués i Carla Schilt. Un servidor va veure la primera i només cal dir que va col·locar totes i cadascuna de les rèpliques al seu to just i va aguantar un percentatge important del pes de la funció amb un temperament escènic que caldrà seguir de prop. Una altra excepció serien alguna matisos fora de catàleg d’Andreu Benito, però en general poques sorpreses i la sensació que més enllà de tibar del seu savoir faire habitual els actors, especialment Mar Ulldemolins però també Joan Carreras, necessiten encara una mica de rodatge per acabar de connectar amb la complexitat dels respectius personatges. Víctor Pi seria el més avançat en aquest camí.

Quan això passi i la interpretació es posi a nivell del text i de la posada en escena, L’inframón serà una maquinària teatral difícil d’aturar. L’espectacle es reestrena al Lliure de Gràcia a mitjans de setembre i no us estranyi que es converteixi en el primer gran èxit de la nova temporada teatral barcelonina.