“Vine a Comala porque me dijeron que acá vivia mi padre, un tal Pedro Páramo. Mi madre me lo dijo. Y yo le prometí que vendria a verlo en cuanto muriera”. Així comença la llegendària i esplèndida novel·la de l’autor mexicà Juan Rulfo envers la qual , fins i tot Gabriel García Márquez reconeixia tenir una mena de deute impagable. La mateixa mena de deute impagable que podríem detectar en tants i tantes altres autors i autores de llengua hispana , tant pel que fa als que van omplir de realisme màgic aquell boom de la literatura llatinoamericana l’epicentre del qual es va situar en gran mesura a Barcelona per obra i gràcia de Carme Balcells , com pel que es refereix a aquells altres noms que van irrompre a l’escena literària uns quants anys més tard: aquí tenim sense anar més lluny a la Isabel Allende de “La casa de los espíritus”, la versió teatral de la qual dirigida per Carme Portaceli es podrà veure també al Festival Grec. I tot i que , ben mirat, el realisme màgic en té molt alhora de deutor d’aquell “Real Maravilloso” exuberantment barroc del qual parlava ja abans el magnífic autor cubà Alejo Carpentier, ( en el món creatiu, les grans aportacions innovadores sempre acostumen a tenir un referent anterior; quelcom que no fa altra cosa que enriquir-les encara més) , el cert és que el viatge de tornada cap els orígens que realitza Juan Preciado quan se li mor la mare, continua sent un viatge fundacional. I no solament pel que fa a la literatura hispanoparlant: cal dir en aquest sentit que la mateixa Fundació Nobel , la va considerar una de les 100 novel·les bàsiques i més influents del segle XX.
Això sí: l’arribada a la desolada i desoladora població de Comala - tant desèrticament diferent al verger verd del qual parlava la mare de Juan Palacios quan evocava el lloc que havia deixat darrera seu per tal de deixar també darrera el mal record de Pedro Páramo-, planteja uns quants fascinants reptes per al lector, que a mesura que avança el relat, sovint ha d’aturar la lectura un moment per tal de dilucidar qui , i des de quin lloc del passat o del present, està parlant en aquell moment. I a això , cal afegir-li la dificultat davant la qual es troba sovint el mateix Juan Palacios, a mesura que se’n va adonant que potser aquella persona que li parla com parlen els vius, ja fa el seu bon temps que reposa a un “campo santo” amb més activitat de la que un espera d’un lloc així.
Decididament, no ho tenia gens fàcil Pau Miró , quan va assumir el repte de donar-li forma dramatúrgica a unes pàgines que llegides, et van convidant a seguir el fil de l’entrellat. Però que convertides en matèria teatral , corrien un doble risc: el risc de crear a l’escenari certa confusió narrativa , i el risc d’intentar evitar la confusió simplificant en excés el relat, i buidant-lo d’aquesta manera de la seva riquesa lingüística i de la seva absorbent complexitat narrativa. De fet, hi ha constància que altres adaptacions anteriors teatrals o cinematogràfiques, no se n’han acabat de sortir del tot bé del repte. Però Miró, es pot sentir ben orgullós. La seva dramatúrgia va recorrent tota l’estona l’original amb una perfiladíssima fidelitat que en cap cas deixa de ser alhora ricament imaginativa, sap com orientar en tot moment a l’espectador de forma que aquest no necessiti cap mena de brúixola per tal de seguir el relat i passar com si res i en qüestió de segons d’un personatge cap a un altre, i sap també com sintetitzar quan cal els fets que transiten per la novel·la sense saltar-se’n cap de fonamental, i transmetent sempre la seva inconfusible atmosfera.
Esclar que tot això seria impossible, sense la més que notable aportació d’un Mario Gas que ens ofereix un dels millors muntatges ( per no dir directament que el millor) que ha signat en aquests darrers anys; un muntatge en el qual , d’altra banda, Comala arriba a fer-se ben tangible gràcies a l’escenografia de Sebastià Brosa, les projeccions videogràfiques creades per Álvaro Luna , i els acurats espais sonors dissenyats per Orestes Gas. Tots aquets elements són, en qualsevol cas, un embolcall imprescindible que restaria buit de significat , si aquesta Comala escènica no s’omplís amb el talent d’un tàndem interpretatiu capaç alhora de canviar de personatge en qüestió de segons, evitant en tot moment el risc de mostrar a la seva pell o en la seva dicció rastres del personatge anterior, i dotant cada nova encarnació d’una ben complerta personalitat. I si Derqui es llueix de valent donant salts entre Páramo i Palacios, Peña arriba a enlluernar , amb una galeria de transformacions que la porta fins i tot a convertir-se en el cadàver més ple de saludable humor del cementiri. I és que Miró , Gas i els seus dos intèrprets, tampoc renuncien a aquests lleugers tocs d’humor, mentre per l’escenari desfilen cacics cruels amb rampells obsessivament romàntics, revolucionaris capaços de canviar de revolució en un tres i no res, capellans que no es perdonen haver perdonat allò que era imperdonable, cavalls desbocats que tampoc es perdonen haver matat a qui més estimaven, i un grapat de vius que ja estan morts, i de morts que potser mai havien estat tan vius.
