L'actor, mim i director teatral Carles Sans (Badalona, 1955) és el “guapo” de la companyia Tricicle. Ep!, ho diu ell, i no se n'amaga, amb tot l'afecte pel “grassonet” i el ”calb” que l'han acompanyat pràcticament tota la vida en un trio escènic inimitable. Carles Sans fa quaranta anys que no badava boca a l'escenari. No és estrany, doncs, que el títol del seu espectacle en solitari sigui tan clarivident: «Per fi sol!» i que durant noranta minuts, que passen volant i rient a cor què vols, s'esplaï a gust.
Carles Sans explica moltes anècdotes, sempre tocades per una pàtina d'humor fi, blanc, per a tots els públics, vaja. Però un humor que fuig del típic i tòpic monòleg de guió sobre "coses que passen al món" i que entra en algunes confessions personals i alguns secrets de la companyia Tricicle que tant a ell, com a Joan Gràcia i Paco Mir, els van fer voltar per tot el món amb milers i milers d'espectadors als quals caldria sumar-hi els milers i milers de teleespectadors.
Es podria pensar que «Per fi sol!» és una acta notarial del que ha fet el Tricicle. Res d'això. Però sí que l'aura de la companyia Tricicle hi és de rerefons perquè és indestriable la trajectòria artística de Carles Sans amb la trajectòria artística de Tricicle.
Des dels primers anuncis de televisió en blanc i negre d'un nen Carles fins a l'internat de l'escola de capellans, el temps de la mili (no ho diu, però sembla que a Almeria), els primers estudis de Dret que abandona, les primeres classes de teatre de l'escola El Timbal, les primeres actuacions al Teatre Llantiol i tot el que ve darrere de Tricicle, sovint amb una maleta carregada fins al capdamunt, acompanyat sempre de la dona de la seva vida, i amb anècdotes de taxistes, de confusions amb La Trinca que també eren tres, d'avions als quals té pànic, de consultoris mèdics que recorden supositoris d'infància, de bolos per la Seca i la Meca... i, sobretot, pel Japó!
Carles Sans, amb gràcia, naturalitat, humilitat, bonhomia i una personal simpatia de la qual no ha renegat mai, ni a l'escenari ni a la vida real, s'empara en una tradició monologuista que en el teatre català ve de lluny, només amb algun suport de projeccions fotogràfiques —alguna com la del nas de petit “clownament” manipulada—, i sí que explica una vida sencera, però fa la impressió que encara li han quedat moltes més aventures, moltes més anècdotes, moltes més vivències per explicar guardades en el disc dur del guió original del qual el mateix Carles Sans és autor.
Un monòleg, en teatre, sempre fa respecte. Carles Sans trenca aquesta barrera entre tarima i platea. S'embutxaca els espectadors de seguida, amb una arrencada de gran espectacle ple d'energia, com en els millors gags de Tricicle, però sense amagar que els anys no passen en va i ser honest i admetre-ho és un altre punt a favor de la proposta.
L'actor, que ha estat dirigit per un altre actor multifacètic, creat amb La Cubana, José Corbacho, alterna el seu discurs amb algunes fugaces imitacions, amb alguns moments de mim, amb algunes trapelleries d'exTricicle i fins i tot amb un selecte “pas à deux” que no té preu. Tot un regal per als espectadors que redescobreixen un vessant amagat de Carles Sans durant quaranta anys sense dir ni piu darrere el teló de Tricicle. (...)
