Perra de nadie

informació obra



Direcció:
Marta Carrasco, Pep Cors, Antoni Vilicic
Intèrprets:
Marta Carrasco
Escenografia:
Marta Carrasco
Vestuari:
Pau Fernández, Cia. Marta Carrasco
Coreografia:
Albert Hurtado, Laia Santanach
Il·luminació:
Quico Gutiérrez
Vídeo:
Jose Prados
Autor:
Laia Santanach
Sinopsi:

La Lili està sola, i és una gossa, i és una gossa de ningú. Tan sols qui no és ningú i no pertany a ningú pot accedir fins a les parts més profundes de la interioritat, allí on les intimitats ballen i criden i juguen a la gallineta cega. A Perra de nadie els espectadors i espectadores us convertireu en còmplices d’aquest recorregut introspectiu. Potser algú s’adoni, i amb raó, que la gossa és un dels primers animals que es va domesticar, que havia sigut molt útil per la cacera, i que si una gossa no és de ningú, aleshores semblaria que no ha de servir per res, o per ningú. 

Però fins i tot una Perra de nadie pot arribar a ser imprescindible en les seves inutilitats… En les parts més recòndites de cadascú hi habiten la Lili i les vigilants de la nit, gosses de ningú que tenen cura del món que hi ha a dins vostre. I us en volen mostrar la seva part més entranyable. En cas que ho vulgueu, és clar. En cas que ho vulgueu.

Premi de la Crítica 2017 en la categoria solo (Marta Carrasco)

Crítica: Perra de nadie

13/07/2017

Intensa i passional

per Montse Otzet

El nou espectacle de Marta Carrasco manté la temperatura dels seus anteriors muntatges on el caràcter passional de la ballarina sura per damunt de tot. Si bé en aquell magnífic J’arrive Carrasco feia una recopilació d’obres dels últims deu anys, en aquest, utilitza el personatge de Lili, de la també aplaudida producció B. Flowers, per fer una catarsi emocional en la qual es barregen tant sentiments íntims i amagats,  com manifestacions extravertides i  altres carregades d’humor. Part d’aquestes emocions es desenvolupen des del intel·lecte, des d’un món real, mentre que la majoria, emergeixen des d’un estat de somni, de records, molts dels quals han crescut i segurament distorsionat en la ment de la protagonista.

Lili és una perra, una condició inherent a la seva persona, i de nadie perquè segons l’autora, només aquell que no és ningú i de ningú pot arribar al fons de la seva intimitat. I això és el que fa Carrasco des d’aquella Lili malalta i abillada amb un decadent vestit de núvia, amb les mans artrítiques  i un cos ple de ferides, de fèrules i d’una faixa ortopèdica, de les quals la protagonista es lliurarà per donar pas a un seguit de vivències  reals i oníriques. Seqüències que si bé algunes prenen una condició de farcit, d’utilització transitòria,  la majoria assoleixen l’afermament  i  la magnitud de la proposta, convidant-nos a penetrar dins aquest món tan íntim, reivindicatiu i desbordant de l’autora.  Udols de gossos, sorolls de maquines, entre altres agitacions, inquieten a la protagonista que es veu atrapada i alliberada d’objectes que la condueixen al record. Benes que li cobreixen el cap, vestits de brillantors de plata i or, una taula que es converteix en punt de suport i de refugi d’un cos i anima maltractats són elements que acompanyen la protagonista en el seu trajecte. Com també ho és el fang que anirà cobrint tot el seu cos i la gran tela vermella que amb habilitat manipula Carrasco mentre s’escolta Gràcies a la vida en versió d’Albert Pla. Dues escenes que són plat fort i colpeixen pel seu contingut i plàstica.

Ritmes pop, operístics, corals, entre els quals s’escolten les cançons Both Sides Now de Joni Mitchell, El noi  de la mare de Pau Riba, o Schwanengesang de Shubert a càrrec de Thomas Quasthoff són exemple de la cura que té Carrasco a l’hora de seleccionar la música i convertir-la en puntal dels seus muntatges.