El nou espectacle de Marta Carrasco manté la
temperatura dels seus anteriors muntatges on el caràcter passional de la
ballarina sura per damunt de tot. Si bé en aquell magnífic J’arrive Carrasco feia una recopilació d’obres dels últims deu
anys, en aquest, utilitza el personatge de Lili,
de la també aplaudida producció B. Flowers,
per fer una catarsi emocional en la qual es barregen tant sentiments íntims i
amagats, com manifestacions
extravertides i altres carregades d’humor.
Part d’aquestes emocions es desenvolupen des del intel·lecte, des d’un món real,
mentre que la majoria, emergeixen des d’un estat de somni, de records, molts
dels quals han crescut i segurament distorsionat en la ment de la protagonista.
Lili és una perra, una condició
inherent a la seva persona, i de nadie
perquè segons l’autora, només aquell que no és ningú i de ningú pot arribar al
fons de la seva intimitat. I això és el que fa Carrasco des d’aquella Lili malalta i abillada amb un decadent
vestit de núvia, amb les mans artrítiques i un cos ple de ferides, de fèrules i d’una
faixa ortopèdica, de les quals la protagonista es lliurarà per donar pas a un
seguit de vivències reals i oníriques. Seqüències
que si bé algunes prenen una condició de farcit, d’utilització transitòria, la majoria assoleixen l’afermament i la
magnitud de la proposta, convidant-nos a penetrar dins aquest món tan íntim,
reivindicatiu i desbordant de l’autora. Udols
de gossos, sorolls de maquines, entre altres agitacions, inquieten a la
protagonista que es veu atrapada i alliberada d’objectes que la condueixen al
record. Benes que li cobreixen el cap, vestits de brillantors de plata i or,
una taula que es converteix en punt de suport i de refugi d’un cos i anima
maltractats són elements que acompanyen la protagonista en el seu trajecte. Com
també ho és el fang que anirà cobrint tot el seu cos i la gran tela vermella que
amb habilitat manipula Carrasco mentre s’escolta Gràcies a la vida en versió d’Albert Pla. Dues escenes que són plat
fort i colpeixen pel seu contingut i plàstica.
Ritmes pop, operístics, corals, entre els
quals s’escolten les cançons Both Sides
Now de Joni Mitchell, El noi de la mare de Pau Riba, o Schwanengesang de Shubert a càrrec de Thomas
Quasthoff són exemple de la cura que té Carrasco a l’hora de seleccionar la
música i convertir-la en puntal dels seus muntatges.
