Perra de nadie

Dansa

informació obra


Direcció:
Marta Carrasco, Pep Cors, Antoni Vilicic
Intèrprets:
Marta Carrasco
Escenografia:
Marta Carrasco
Vestuari:
Pau Fernández, Cia. Marta Carrasco
Coreografia:
Albert Hurtado, Laia Santanach
Il·luminació:
Quico Gutiérrez
Vídeo:
Jose Prados
Autoria:
Laia Santanach
Sinopsi:

La Lili està sola, i és una gossa, i és una gossa de ningú. Tan sols qui no és ningú i no pertany a ningú pot accedir fins a les parts més profundes de la interioritat, allí on les intimitats ballen i criden i juguen a la gallineta cega. A Perra de nadie els espectadors i espectadores us convertireu en còmplices d’aquest recorregut introspectiu. Potser algú s’adoni, i amb raó, que la gossa és un dels primers animals que es va domesticar, que havia sigut molt útil per la cacera, i que si una gossa no és de ningú, aleshores semblaria que no ha de servir per res, o per ningú. 

Però fins i tot una Perra de nadie pot arribar a ser imprescindible en les seves inutilitats… En les parts més recòndites de cadascú hi habiten la Lili i les vigilants de la nit, gosses de ningú que tenen cura del món que hi ha a dins vostre. I us en volen mostrar la seva part més entranyable. En cas que ho vulgueu, és clar. En cas que ho vulgueu.

Premi de la Crítica 2017 en la categoria solo (Marta Carrasco)

Crítica: Perra de nadie

29/04/2017

Marta Carrasco dispara xàfecs emocionals

per Núria Cañamares

Immensa. Profunda. Entregada. Des de la fragilitat de qui es nega a si mateix –hi ha poc menys que ser una “gossa de ningú”?–, Marta Carrasco aflora imponent en una proposta valenta i personal propera a la performance que dispara frontalment a l’espectador.

Amb la calma i control de la maduresa, i cercant en tot moment l’estètica, basteix una rere l’altra el reguitzell d’escenes que impactaran com inajornables xàfecs sobre un pati de butaques expectant, un públic que queda impregnat per les imatges i sensacions en què culminen els seus episodis de felicitat, bogeria, desesperació, incertesa, innocència, por, angoixa...

Del somriure a l’esgarrifança, de l’empatia a la incomprensió i impotència davant algú que accepta l’inacceptable esborrant-se la mirada i la capacitat de pensar i sentir. Algú que abaixa el cap i acata el que dicti algú altre. Sigui qui sigui, sigui el que sigui.

Una exhibició de seguretat, de llançar-se al buit a cor obert, d’honestedat per expressar allò que es vol anteposant-ho als qüestionaments externs. Un batibull d’emocions canalitzats per una creadora amb moltes coses a dir.