Perra de nadie

Dansa

informació obra


Direcció:
Marta Carrasco, Pep Cors, Antoni Vilicic
Intèrprets:
Marta Carrasco
Escenografia:
Marta Carrasco
Vestuari:
Pau Fernández, Cia. Marta Carrasco
Coreografia:
Albert Hurtado, Laia Santanach
Il·luminació:
Quico Gutiérrez
Vídeo:
Jose Prados
Autoria:
Laia Santanach
Sinopsi:

La Lili està sola, i és una gossa, i és una gossa de ningú. Tan sols qui no és ningú i no pertany a ningú pot accedir fins a les parts més profundes de la interioritat, allí on les intimitats ballen i criden i juguen a la gallineta cega. A Perra de nadie els espectadors i espectadores us convertireu en còmplices d’aquest recorregut introspectiu. Potser algú s’adoni, i amb raó, que la gossa és un dels primers animals que es va domesticar, que havia sigut molt útil per la cacera, i que si una gossa no és de ningú, aleshores semblaria que no ha de servir per res, o per ningú. 

Però fins i tot una Perra de nadie pot arribar a ser imprescindible en les seves inutilitats… En les parts més recòndites de cadascú hi habiten la Lili i les vigilants de la nit, gosses de ningú que tenen cura del món que hi ha a dins vostre. I us en volen mostrar la seva part més entranyable. En cas que ho vulgueu, és clar. En cas que ho vulgueu.

Premi de la Crítica 2017 en la categoria solo (Marta Carrasco)

Crítica: Perra de nadie

11/11/2017

Fulgurant

per Francesc Massip

Si amb Perra de nadie Marta Carrasco s'acomiada de l'escenari, com ha manifestat, no podem més que lamentar-ho, perquè, novament, és un asteroide fulgurant que ratlla la foscor i l'emplena de llum. Una vegada més, Carrasco ens ofereix un espectacle amb l'elevat nivell d'exigència, qualitat artística i profunditat humana amb què ens ha mantingut amatents a cada nova creació seva durant els últims 20 anys. La fonda expressivitat del seu cos en moviment, amb aquella mirada que claufica el qui la rep, i aquella gestualitat retallada que crea nous espais en la imaginació de l'espectador, converteixen Perra de nadie en un trànsit cap a l'abís d'un mateix, allà on resideixen les aigües somes de la nostra personalitat més inefable, que sovint evitem de remoure per por a l'esglai. La ballarina no dubta en submergir-s'hi, en una nova proposta d'un coratge i una força estremidors. Com sempre, amb deliberades picades d'ullet al món de les arts plàstiques: el cos apedaçat, el collaret i el mirinyac ens aboquen al complex univers de Frida Kalho; per després exhibir la daurada elegància de Vermeer, l'argent estriat dels futuristes, el rostre embenat de René Magritte, o els ídols estilitzats d'Alberto Giacometti engalanats amb les cintes virolades d'una ritualitat atàvica. Músiques, com sempre, molt ben triades i expressives -deliciosa 'Gracias a la vida' d'Albert Pla- i aquell moviment incandescent que tot ho il·lumina. I una escena final corprenedora quan la gossa s'aboca a la menjadora i transforma el contingut en la seva nova pell. Però sobreposant-se al fang groc de la Parca, espeteguen els ulls en un fit a fit que inquireix i remou. Colossal!