Després de fer un muntatge teatral a la Volksbühne de Berlín, de filmar un rodatge en el mateix quadre (però ara en un espai natural), Albert Serra signa una instal·lació al Temporada Alta. Són cues de la filmació que inciten a una cursa de perseguir qui mir què. Dues pantalles posades a punta i punta obliguen a triar una pantalla o altre. Les imatges que s'emeten, sovint, no tenen correlació. En un bosc, fora de la Cort, deixebles del marquès de Sade s'alliberen de la moral encorsetadora i s'entreguen al sexe. Hi han els que fan sexe i hi han els que símplement busquen i miren. I en quest riu d mirades es troben noves possibles relacions. I entre les mirades de la pantalla també es topen amb les dels espectadors. I, segons deia Serra (tot i que la foscor de la sala, ho impedeix) hauria de creuar mirades entre els propis assistents a l'expriment instal·latiu.
El sexe i els seus excessos més primaris es deixen sentir dins del carruatge o sota de l'arbreda. Ara, des de la pantalla d l'esquerra; ara des de la dreta, ara, símplement com a espai sonor sense imatge que clarifiqui qui executa aquells sons de plaer, o de dolor. Com a Kultur de Conde de Torrefiel sobre de l'acció sxual (m´s o menys pornogràfica hi ha una trama que la passa per sobre. Ara, sense text en off; només amb uns plans llargs de notable factura i una tempesta quasi catàrtica, on el sexe s'incrementa, com desesperat, com imnpulsat pels llamps i trons. La vulnerabilitat o la llibertat (depèn com es miri) dins d'un lloc salvatge, com en l'obra d'El bosque (amb dramatúrgia de Pablo Gisbert) sí que són suggerents per a un espectador del segle XXI. Les imatges de sexe, en canvi,semblen un recurs massa fàcil per a escandalitzar.
Pier Paolo Pasolini (com Sade, segurament, en el seu temps) va provocar una veritable revolta en exposar les seves contradiccions. Perquè trencaven amb les convencions més puritanes. I també en les més revolucionàries. Hi havia aquelles arestes que havien d'incitar al diàleg més que a l'escàndol peces com Who is me? o, en clau de coreografia de La Veronal estilizada Bologna: Pasolini Aquest Personalien il·lustra una composició de lloc però es revela, només, com un tinder arcaic. Perquè no hi ha res que commogui les raons i les emocions d'uns espectadors que, vista una estona la proposta, surten i dediquen el seu magí a altres cabòries.
