Personalien

informació obra



Sinopsi:

Amb la videoinstal·lació Personalien, Albert Serra proposa una experiència immersiva: entrar en una cambra a les fosques, només il·luminada per dues grans pantalles confrontades (6 × 3,5 metres), i deixar-se dur pel voyeurisme. A les pantalles, un bosc amb personatges del segle XVIII que practiquen cruising, com en un quadre animat i obscur de Watteau. Aquest encàrrec del Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía és una de les manifestacions artístiques que demostren el seu gran interès per la pugna entre desig i moral. Ell va trobar en el llibertinatge que es va estendre durant el crepuscle de l’Antic Règim la iconografia perfecta. El primer projecte plenament centrat en aquest món va ser el muntatge teatral Liberté a la Volksbühne de Berlín, evolucionat a Personalien i després allargat i portat al cinema (Liberté). 

Crítica: Personalien

06/12/2020

Pasolini o Tinder?

per Jordi Bordes

Després de fer un muntatge teatral a la Volksbühne de Berlín, de filmar un rodatge en el mateix quadre (però ara en un espai natural), Albert Serra signa una instal·lació al Temporada Alta. Són cues de la filmació que inciten a una cursa de perseguir qui mir què. Dues pantalles posades a punta i punta obliguen a triar una pantalla o altre. Les imatges que s'emeten, sovint, no tenen correlació. En un bosc, fora de la Cort, deixebles del marquès de Sade s'alliberen de la moral encorsetadora i s'entreguen al sexe. Hi han els que fan sexe i hi han els que símplement busquen i miren. I en quest riu d mirades es troben noves possibles relacions. I entre les mirades de la pantalla també es topen amb les dels espectadors. I, segons deia Serra (tot i que la foscor de la sala, ho impedeix) hauria de creuar mirades entre els propis assistents a l'expriment instal·latiu.

El sexe i els seus excessos més primaris es deixen sentir dins del carruatge o sota de l'arbreda. Ara, des de la pantalla d l'esquerra; ara des de la dreta, ara, símplement com a espai sonor sense imatge que clarifiqui qui executa aquells sons de plaer, o de dolor. Com a Kultur de Conde de Torrefiel sobre de l'acció sxual (m´s o menys pornogràfica hi ha una trama que la passa per sobre. Ara, sense text en off; només amb uns plans llargs de notable factura i una tempesta quasi catàrtica, on el sexe s'incrementa, com desesperat, com imnpulsat pels llamps i trons. La vulnerabilitat o la llibertat (depèn com es miri) dins d'un lloc salvatge, com en l'obra d'El bosque (amb dramatúrgia de Pablo Gisbert) sí que són suggerents per a un espectador del segle XXI. Les imatges de sexe, en canvi,semblen un recurs massa fàcil per a escandalitzar.

Pier Paolo Pasolini (com Sade, segurament, en el seu temps) va provocar una veritable revolta en exposar les seves contradiccions. Perquè trencaven amb les convencions més puritanes. I també en les més revolucionàries. Hi havia aquelles arestes que havien d'incitar al diàleg més que a l'escàndol peces com Who is me? o, en clau de coreografia de La Veronal estilizada Bologna: Pasolini Aquest Personalien il·lustra una composició de lloc però es revela, només, com un tinder arcaic. Perquè no hi ha res que commogui les raons i les emocions d'uns espectadors que, vista una estona la proposta, surten i dediquen el seu magí a altres cabòries.