Coneixíem la companyia Mumusic Circus per “Merci bien”, un espectacle de nou circ molt ben executat des de diverses disciplines, música, estètica delicada i una mena de calidesa que els fa molt propers al públic independentment de l’edat. Amb “Petits Prínceps”, estrenat a La Mostra d’Igualada del 2014, han encetat la línia Minimumusic, clarament destinada als espectadors més petits. Però vista la proposta en el marc del festival Trapezi de Reus, val a dir que a molts adults ens va enganxar de principi a fi.
A la funció de diumenge a Cal Massó, per cert espai ideal per aquest espectacle, es va produir un fet realment extraordinari: al final, enmig dels aplaudiments, la protagonista Clara Poch es va emocionar i molt sincera ella, va explicar que havia notat una energia tan positiva que no podia amagar les llàgrimes. Realment va passar "allò", tan poc habitual, que fa que no s’oblidi com a experiència escènica.
“Petits Prínceps” es mou a cavall entre el concert musical i l’espectacle escènic, en aquest cas i com no podia ser d’altra manera donada la trajectòria de la companyia, amb el circ com a llenguatge bàsic. Un estil que, en certa manera, pot recordar també les propostes de la companyia Fem sonar les musiquetes.
Al llarg d’una hora que passa a ritme d’abraçada, Clara deambula per l’escena badant, fent equilibris amb una sabata al cap, cantant de manera càlida, movent-se amb aquella consciència del cos que només tenen els artistes de debò, presentant-nos personatges com l’oreneta o el llapis blau. Molt ben acompanyada de Marcel Calvet, “el violinista verticalista” qui, primer amb la seva música en directe i fent servir el recurs del loop, i després destapant-se com a acròbata de precisió absoluta, es posa els espectadors a la butxaca.
El públic més petit es queda embadalit des del principi, però també hi ha complicitat amb els adults, especialment quan es canta sobre el consumisme o la reclamació d’atenció per part dels menuts cap als seus pares.
Aquest espectacle aconsegueix conjurar de manera quasi màgica la quotidianitat i la poesia, el risc de l’equilibrisme i l’acrobàcia amb la sensació de naturalitat i senzillesa i, alhora, recupera el ritme de les experiències viscudes plàcidament i sense pressa mentre cadascú deixa volar la imaginació.
Tot i que els espectadors no ho notaran en absolut quan el vegin, al darrera hi ha molta feina de recerca, i la ferma voluntat de convertir les arts escèniques en eina pedagògica. Perquè no és casual que Clara Poch, que també és la creadora de l’espectacle, hagi escollit la joguina dels cubs com a element cabdal de l’obra. És el seu petit homenatge i inspiració en Maria Montessori, tota una declaració d’intencions de múltiples mides i colors.
