Pinocchio. La Baldufa

Teatre | Familiar

informació obra



Estrena:
Estrena a Temporada Alta 2014
Autor:
Carlo Collodi
Dramatúrgia:
La Baldufa (Enric Blasi, Emiliano Pardo i Carles Pijuan)
Direcció:
Jokin Oregi i La Baldufa
Composició musical:
Óscar Roig
Intèrprets:
Enric Blasi, Emiliano Pardo, Carles Pijuan i Miki Arbizu
Escenografia:
Carles Pijuan
Vestuari:
Carles Pijuan
Il·luminació:
Miki Arbizu
Producció:
La Baldufa
Companyia:
La Baldufa
Sinopsi:

Aquests dies de confinament no hi ha teatre. Amb l'objectiu de reconfortar i acompanyar aquests dies de soledat i estranyes, moltes companyies que han penjat vídeos dels seus muntatges. Recomana, sensible a la iniciativa desinteressada dels artistes, els ordena a través del web.  

Podreu accedir a les gravacions clicant la pestanya del video de les fitxes.


La innovadora i creativa companyia La Baldufa porta divuit anys fent teatre per a tots els públics, amb ja dotze creacions diferents. Pinocchio de Carlo Collodi, és la història amb què s’enfronta ara. El conte permet reflexionar de forma imaginativa a l’entorn de valors com l’educació, l’esforç, la responsabilitat i la sinceritat. Paper i fusta es posen a disposició de la història en una proposta versàtil i orgànica que ens submergeix en l’imaginari del nen-titella. Amb ell viurem les fantàstiques aventures que el fan créixer i evolucionar com a persona.


Recomanat a partir de 7 anys

Crítica: Pinocchio. La Baldufa

12/09/2015

Notable treball amb el disseny escenogràfc i tendres gotes d'emoció

per Jordi Bordes

La Baldufa és una companyia molt interessant per la valentia en enfrontar temes controvertits en el teatre familiar i per l'artesania escenografica en què ho trasllada a escena. “Pinocchio” no es queda curt, certament en el desplegament de mitjans a l'escenari, construint i transformant l'espai amb dos mòduuls que van movent i el seu habitual joc de llums (ombres, projeccions...) ben rudimentàries i alhoora eficaces. Però, potser perquè la tria del text no és prou atractiu, l'obra decau alguns moments, allargant curses i bromes innecessàriament, potser per garantir que el públic més jove entengui bé el canvi de codi, de titella a actor, per exemple. El mèrit de La Baldufa és extreure d'aquest text, aparentment naïf, un vell fuster construeix una marioneta que prendrà vida però que no serà conscient del sacrifici d'aquell pobre vell fins a la darrera escena, unes emocions contundents que fan esglaiar la canalla. És un mèrit però que es queda curt si es compara amb “El príncep feliç”, anterior, d'Oscar Wilde, on la mort dels protagonistes també era compromès però es resolia amb una extraordinària redempció a escena. 

El treball actoral és meritori, amb un notable desgast i amb continus (i suggerents) canvis de personatges entre els mateixos actors i el tècnic de so que, altra vegada, dispara els canas 'àudio des del mig de l'escennari). A "Pinocchio" destaca la capacitat de comunicar sense gaire paraules (i aquestes, en italìà) i, sobretot la voluntat d'existir del tros de fusta, o de ser pare del vell fuster. Això entendreix, però per a arribar-hi, hi  ha massa soroll, escenes que els hi falta emoció on agafar-s'hi.