Pinocchio. La Baldufa

Teatre | Familiar

informació obra



Estrena:
Estrena a Temporada Alta 2014
Autor:
Carlo Collodi
Dramatúrgia:
La Baldufa (Enric Blasi, Emiliano Pardo i Carles Pijuan)
Direcció:
Jokin Oregi i La Baldufa
Composició musical:
Óscar Roig
Intèrprets:
Enric Blasi, Emiliano Pardo, Carles Pijuan i Miki Arbizu
Escenografia:
Carles Pijuan
Vestuari:
Carles Pijuan
Il·luminació:
Miki Arbizu
Producció:
La Baldufa
Companyia:
La Baldufa
Sinopsi:

Aquests dies de confinament no hi ha teatre. Amb l'objectiu de reconfortar i acompanyar aquests dies de soledat i estranyes, moltes companyies que han penjat vídeos dels seus muntatges. Recomana, sensible a la iniciativa desinteressada dels artistes, els ordena a través del web.  

Podreu accedir a les gravacions clicant la pestanya del video de les fitxes.


La innovadora i creativa companyia La Baldufa porta divuit anys fent teatre per a tots els públics, amb ja dotze creacions diferents. Pinocchio de Carlo Collodi, és la història amb què s’enfronta ara. El conte permet reflexionar de forma imaginativa a l’entorn de valors com l’educació, l’esforç, la responsabilitat i la sinceritat. Paper i fusta es posen a disposició de la història en una proposta versàtil i orgànica que ens submergeix en l’imaginari del nen-titella. Amb ell viurem les fantàstiques aventures que el fan créixer i evolucionar com a persona.


Recomanat a partir de 7 anys

Crítica: Pinocchio. La Baldufa

18/09/2015

una versió personal d'un clàssic mil cops versionat

per Josep Maria Viaplana

Vist a:  FETEN 2015 (Gijón)

Després de veure el Pinotxo de La Baldufa, amb un teatre a vessar* i amb uns fervents aplaudiments al final, mostra de l’entusiasme despertat entre els professionals assistents, un es fa consideracions, podríem dir, de dues menes: les que fa a la forma i al contingut.

Per la forma, felicitar efusivament als membres de La Baldufa, perquè no deixen d’investigar noves maneres d’explicar històries, nous llenguatges, noves propostes estètiques, que un no endevina fins a on arribaran al topall amb el pas dels anys, però que sempre són sorprenents; també, i molt especialment, entre els professionals, cosa que tots sabem que és difícil.

La cosa comença a un escenari on, aparentment, els tramoies de la companyia semblen muntar una escenografia ‘de les d’abans’ amb llistons de fusta, cordes amb contrapesos i paper d’embalar on posteriorment es pintaran els decorats. Inesperadament (en la sessió va ser al tercer intent, ja que anava entrant gent fins a emplenar ‘a petar’ la sala), un dels membres s’adreça al públic, però al públic infantil que hi ha al davant, i treu uns infants, als quals faran fer un seguit de sons per un micròfon: un crit, un riure… Aquests sons, posteriorment, són utilitzats durant la representació com a ‘banda sonora’ complementària. Tota la història del nen de fusta es va representant amb aquest entorn d’escenografies a mig muntar que van movent entre tots de forma aparentment improvisada, amb personatges que de cop i volta es caracteritzen, mentre els altres actors segueixen sent els tramoies i ajudants de l’escena que es representa. Pinten títols que ens informen d’on som, i prenen la forma d’uns manipuladors de titelles que tot i ser-hi, de vegades es fan invisibles. En tota aquesta evolució, cal parar esment en algunes de les troballes d’aquest ‘teatre dins del teatre’, com ara el naixement de Pinotxo, on veiem com Jepet ‘literalment’ pareix el seu fill de fusta. O com quan veiem una representació de titelles, no mirant a l’escenari, sinó als espectadors i les seves reaccions, cosa que, dit de passada, recomano molt fer de tant en tant. Són només dos exemples.

Dues coses que em van semblar, però, que no estaven ben trobades, i una era la insistència de parlar un italià macarrònic per part de tots els intervinents (perquè no parlar un bon italià, si es tractava d’això, o bé un català o castellà normal?), però sobretot, la tortura i assassinat de Pinotxo (sí, es pot matisar com es vulgui, però en escena varem veure-ho de forma diàfana) penjat a una forca improvisada amb una de les múltiples cordes que conformaven la tramoia.

Pel que fa al contingut, i sabent que tot és discutible, em sembla que aquí segueix prevalent la voluntat estètica sobre la transmissió d’aquest contingut. Tret d’alguns exemples brillants que he posat abans, i alguns altres sense dubte, em sembla que no és la forma més idònia d’explicar el text de Collodi. Primer, perquè s’entretenen molt en l’inici, fins al punt que s’explica molt poquet de la llarga i molt (com seria la paraula, sucosa?) història original de Collodi, i canviant de forma evident moltes de les situacions i personatges que hi podem llegir (especialment a l’escena del gat i la guineu), i finalment, posant el punt final en la mort (i resurrecció) de Pinotxo, que coincideix amb el final de la primera part del llibre original. Pot haver-hi moltes interpretacions de les intencions de l’autor, però de la seva lectura jo n’he tret sempre una intenció didàctica, d’avís a les joves generacions dels perills que els esperen a la vida, fruit sobretot de la naturalesa humana, la seva i la dels altres. Pinotxo representa l’esperit alhora ingenu, trapella i gandul que ens habita a tots, en moltes de les seves aventures a conductes socials enquistades, i també el magre futur que ens espera si no ens esforcem en cultivar-nos. Res de tot això apareixia, de forma entenedora al menys, a la proposta. I em sembla que si aquesta ha de ser vista per espectadors de curta edat, val la pena que abans de veure variants (necessàries i saludables) d’una història coneguda, haurien de conèixer una versió més fidedigne, i no parlo de la de Disney, és clar.

*No és estrany, després d’alguns anys de la seva estrena a FETEN amb el Baró de Munchaussen, on van guanyar el premi al millor espectacle, les seves aparicions a la Fira de referència del sector a l’estat es compten per èxits.