Prendre partit

Teatre

informació obra


Autoria:
Ronald Harwood, Antoine de Saint-Exupéry
Direcció:
Josep Maria Pou
Intèrprets:
Josep Maria Pou, Anna Alarcón, Pepo Blasco , Sergi Torrecilla
Producció:
Focus
Traducció:
Ernest Riera
Escenografia:
Joan Sabaté
Il·luminació:
David Pujol
Vestuari:
María Araujo
So:
Àlex Polls
Caracterització:
Toni Santos
Dramatúrgia:
Marc Artigau i Àngel Llàcer
Sinopsi:

Berlín, 1946, una ciutat destruïda com a conseqüència de la guerra. Destrucció, desorientació, mort; la fi d’una etapa. Assistim als prolegòmens i investigacions preparatòries per al judici que durà a terme la Comissió Anti-nazi per als Artistes. El comandant Steve Arnold rep l’encàrrec d’investigar les implicacions del director d’orquestra Wilheim Furtwängler acusat de col·laboracionisme amb el règim nazi durant la II Guerra Mundial.

El text aborda l’Alemanya post-nazi de 1946 i pretén involucrar a l’espectador com a part i testimoni d’un judici obert que presenta dues actituds absolutament oposades davant la terrible realitat política del Tercer Reich.

L’autor ens col·loca davant l’eterna confrontació entre cultura i poder, entre art i política.

I ens convida a “prendre partit”.

Crítica: Prendre partit

14/12/2014

A partir d'uns personatges reals es defineix el nazisme pel món de l'art sense haver d'aprofundir en situacions estremidores

per María José Ragué

Berlín 1946,  assistim a la preparació del judici de la Comissió Antinazi a la vegada que un home que era inspector d'assegurances, rep l'encàrrec d'investigar la vida de Wilhelm Furtwängler, qui sembla ser col·laboracionista amb els nazis durant la II Guerra Mundial.

El tema és el nazisme i les situacions són tan complexes que no hi ha ningú net de culpa o de sospita...I la música esdevé un element que ens apropa al moviment nazi.... Wilhem Furtwängler, el famosíssim director d'orquestra és acusat de col·laboració amb el règim....i és investigat...ningú no està fora de sospita, tothom fa veure que és el que no és....o al contrari. I la música sembla ser el detonant que pot acusar o absoldre les person es sota sospita.

La música de Beethoven es fa sospitosa...Hitler i Goebbels s'asseuen al concert de Futwängler a Berlin...Qui està lliure de sospites? Qui no ha traït els seus principis per escapar dels nazis??? Tothom té por...Art? Política? Són móns enfrontats que intenten fer que l'espectador "prengui partit". 

Estem en els prolegòmens del judici de la Comissió Antinazi pels artistes...Estem davant de l’inspector d'assegurances que ha rebut l'encàrrec d'investigar a Wilhem Furtwängler. Són Andrés Herrera i Josep Maria Pou,en un enfrontament carregat de força... Art? Política? Hitler? Beethoven?

El tema interessa, és evident que el paper de l'art a la societat és sempre d'actualitat. No interessa tant la llarga digressió entre els dos protagonistes que cap a la segona part de l'espectacle se'ns comença a fer feixuga. A l'espectacle que dirigeix Josep Maria Pou, trobem baixades de ritme teatral a la segona part, quan ja coneixem el tema i la problemàtica, i és difícil establir noves variants. 

Tot està bé, tot és correcte, l'espai escènic és no només funcional sinó també d'un gran efecte. Andrés Herrera com el nordamericà que ha de conèixer la veritat del cas, aconsegueix un paper enlluernant. No cal parlar de la presència poderosa de Josep Maria Pou que mai ens defrauda. 

"Taking sides", "Prendre partit" és una de les obres més conegudes de Ronald Harwood, un autor contemporani que incideix en temàtiques contemporànies. I "Prendre partit" és una obra plena de força i, no m'agrada dir-ho, però també d'actualitat.