Prendre partit

informació obra



Autoria:
Ronald Harwood, Antoine de Saint-Exupéry
Direcció:
Josep Maria Pou
Intèrprets:
Josep Maria Pou, Anna Alarcón, Pepo Blasco , Sergi Torrecilla
Producció:
Focus
Traducció:
Ernest Riera
Escenografia:
Joan Sabaté
Il·luminació:
David Pujol
Vestuari:
María Araujo
So:
Àlex Polls
Caracterització:
Toni Santos
Dramatúrgia:
Marc Artigau i Àngel Llàcer
Sinopsi:

Berlín, 1946, una ciutat destruïda com a conseqüència de la guerra. Destrucció, desorientació, mort; la fi d’una etapa. Assistim als prolegòmens i investigacions preparatòries per al judici que durà a terme la Comissió Anti-nazi per als Artistes. El comandant Steve Arnold rep l’encàrrec d’investigar les implicacions del director d’orquestra Wilheim Furtwängler acusat de col·laboracionisme amb el règim nazi durant la II Guerra Mundial.

El text aborda l’Alemanya post-nazi de 1946 i pretén involucrar a l’espectador com a part i testimoni d’un judici obert que presenta dues actituds absolutament oposades davant la terrible realitat política del Tercer Reich.

L’autor ens col·loca davant l’eterna confrontació entre cultura i poder, entre art i política.

I ens convida a “prendre partit”.

Crítica: Prendre partit

12/02/2015

El sord diàleg entre vencedor i vençut

per Teresa Ferré

Josep Maria Pou dirigeix i interpreta una posada en escena clàssica i sòbria de "Prendre Partit" de Ronald Harwood, obra que tracta del procés de desnazificació del compositor i director d'orquestra Wilhelm Furtwängler.

Tot i que la difusió sobre aquest espectacle i el mateix títol convida l’espectador a posicionar-se i debatre sobre quin és el paper de l’art davant el poder, en aquesta ocasió en relació a la col·laboració o no de Furtwängler amb el règim nazi perquè es va quedar a Alemanya durant el temps que durà el III Reich, no vaig apreciar la complexitat ni profunditat que havia sentit al voltant del tema en qüestió en altres ocasions i em venia repetidament a la memòria aquelles "Escenes d’una execució" de Howard Baker,  amb Anna Lizaran i Ramon Madaula, que va dirigir Ramon Simó al TNC. Potser hi anava amb massa expectatives sobre un text que parla d’un període històric que em resulta apassionant. Si hi afegim el plantejament escènic i el ritme al qual es desenvolupa l’obra, al final em vaig quedar força freda tot i la professionalitat i correcció del muntatge que el fan recomanable per a un públic ampli.

Sí que em van cridar l’atenció a "Prendre partit" dos aspectes que m’agradaria destacar: la relació desigual entre vencedors i vençuts després d’un conflicte bèl·lic, i l’actitud de l’interrogador, el comandant de l’exèrcit nordamericà Steve Arnold, davant l’acusat el músic Wilhelm Frutwängler. Si fos un joc de cartes, diríem que estan marcades des del principi de la partida i aquí, al voltant del seu duel,  és on pivota tota l’acció. Arnold ho té clar, el compositor ha col·laborat amb el règim i ell no pot oblidar la imatge de l’alliberament dels camps d’extermini. Per tant, maldarà per provar-ho sigui com sigui tot i que els indicis apunten cap a una altra direcció, fet que a partir de la meitat de l’obra pot provocar cert desinterès per la redundància.

Aquesta actitud del nordamericà es reforça en aquest muntatge per la caracterització dels personatges: enèrgic, groller, incisiu i en algun moment desagradable, Andrés Herrera;  silenciós, serè  i  abatut, només amb algun moment d’esclat perfectament comprensible, Josep Maria Pou. 

Andrés Herrera ofereix la interpretació més contundent que li hem vist fins ara tot i l’antipatia que a mesura que avança l’obra desperta el seu personatge, mentre que Pou ens regala un treball que fuig del seu estil expansiu habitual per mostrar-se circumspecte. La resta del repartiment que els acompanya, en general ofereix correcció professional. Cal destacar en positiu la feina de Pepo Blasco perquè broda el camaleonisme del seu personatge, el típic individu que se situarà prop del poder independentment de qui governi. La nota negativa és per als personatges femenins, massa desdibuixats i amb algun moment d’excessiu histrionisme que els resten credibilitat.