Prendre partit

Teatre

informació obra


Autoria:
Ronald Harwood, Antoine de Saint-Exupéry
Direcció:
Josep Maria Pou
Intèrprets:
Josep Maria Pou, Anna Alarcón, Pepo Blasco , Sergi Torrecilla
Producció:
Focus
Traducció:
Ernest Riera
Escenografia:
Joan Sabaté
Il·luminació:
David Pujol
Vestuari:
María Araujo
So:
Àlex Polls
Caracterització:
Toni Santos
Dramatúrgia:
Marc Artigau i Àngel Llàcer
Sinopsi:

Berlín, 1946, una ciutat destruïda com a conseqüència de la guerra. Destrucció, desorientació, mort; la fi d’una etapa. Assistim als prolegòmens i investigacions preparatòries per al judici que durà a terme la Comissió Anti-nazi per als Artistes. El comandant Steve Arnold rep l’encàrrec d’investigar les implicacions del director d’orquestra Wilheim Furtwängler acusat de col·laboracionisme amb el règim nazi durant la II Guerra Mundial.

El text aborda l’Alemanya post-nazi de 1946 i pretén involucrar a l’espectador com a part i testimoni d’un judici obert que presenta dues actituds absolutament oposades davant la terrible realitat política del Tercer Reich.

L’autor ens col·loca davant l’eterna confrontació entre cultura i poder, entre art i política.

I ens convida a “prendre partit”.

Crítica: Prendre partit

12/12/2014

Lluita de titans, la memòria, material d'enderroc

per Jordi Bordes

Ja ho diu Benet i Jornet que la memòria serveix per justificar. Construir una defensa a partir de les restes d'una vivència passada és relativament fàcil, si no hi ha proves o testimonis que ho contradiguin. Per una altra banda, també és fàcil construir a partir dels mateixos vestigis una declaració acusatòria. Aquest és el punt de partida i la clau de "Prendre partit". Josep Maria Pou ha servit al text aportant  una mirada honesta, sense més intenció que servir a la controvèrsia. I ho aconsegueix. La informació es va donant en comptagotes i el públic va aprovant, per moments, les disquisicions d'uns i altres. És un text en el que, a més de fer evident que l'art no és innocu a la influència de la política, cap veritat és absoluta. I que entre l'abús i l'heroïcitat hi ha una àmplia gamma de covardies.

El director juga amb un repartiment notablement jove. La contenció domina en un espai grandiós i pobre, alhora. Un lloc poc acollidor i esventrat,  en què no sembla possible la conciliació. Tant incorrecte és atrinxerar-se en la ignorància, com fer-ho en la convicció que l'opinió pròpia ha de prevaldre sobre les altres. Amb o sense proves. Amb soroll mediàtic o amb el silenci de l'oblit. Espectacle que dóna per a una bona conversa després de la sessió, amb la parella o amb la colla que ha compartit funció. Molt recomanable.