Un impacte emocional de primera magnitud és el que aconsegueixen les tres actrius de Prostitución, resultat escènic d'un llarg procés d'exploració i d'investigació a peu de carrer. L'espectacle, dirigit per Andrés Lima –que comparteix autoria i dramatúrgia amb Albert Boronat–, va ser estrenat a principis de l'any passat al Teatro Español i es pot veure ara al TNC.
El projecte, impulsat per Andrés Lima al capdavant d'un solvent equip artístic i amb la complicitat de Carolina Cubillo a la direcció documental, busca donar veu a diverses prostitutes reals, que van ser entrevistades en qualitat de testimonis per les mateixes actrius que havien d'encarnar-les en escena. L'escenografia de Beatriz San Juan, que signa també l'encertat vestuari, consisteix en una sòrdida passarel·la rematada al fons per un contenidor giratori que conté el set bàsic del reservat o habitació per hores i que servirà també, en comptades ocasions, com a pantalla de projeccions –el disseny de videocreació va a càrrec de Miquel Ángel Raió–. Completen l'estampa unes sabates de taló encastades al terra i uns sòrdids neons –excel·lent il·luminació de Valentín Álvarez–.
Mentre Laia Vallés manté un idil·li amb el piano, entren per platea les actrius, cadascuna al seu moment. Nathalie Poza deixa anar amb contundència les escandaloses xifres del negoci/esclavatge de la prostitució a Espanya, que en lidera el consum a Europa i és el tercer del món sencer. Carolina Yuste irromp fent gala d'un gran aplom, amb el gest autosuficient de qui és capaç de detectar amb una ràpida i escrutadora llambregada els potencials puters entre el públic, i es lliura a sinuosos moviments d'striptease. Tant ella com Carmen Machi, en l'impecable i agredolça, brillantíssima composició d'Isabella, operen el simulacre de la “puta feliç” que es mostra segura d'ella mateixa, dominant i imbatible en el joc de la seducció. I és que tal com assenyala Amelia Tiganus a La revuelta de las putas, les prostitutes fan riure i entretenen molt. Perquè l’“orgull de puta” és un mecanisme de supervivència que va inclòs dins el pack de la submissió.
La primera vegada que Carmen Machi apareix en escena ho fa amb la seva pròpia identitat, és a dir, en el rol de l'actriu famosa que es documenta per al seu proper projecte escènic. Així, reprodueix i escenifica íntegrament l'entrevista que li va fer a una de les testimonis, Ana María, assumida per una Poza plena de veritat que detalla amb cruesa i honestedat una situació de precarietat i marginació. Després Yuste, en el paper de Lucía, una universitària que es prostitueix, ens parla amb estudiada frivolitat del protocol del sexe per diners. A partir d'aquí se succeeixen els relats de diferents testimonis, en alternança amb números musicals –impagable l'actuació d'una Machi ben castissa, arrevistada i sardònica cantant-li al Pichi, “el chulo que castiga”–, una prescindible visita al món dels xapers, oportunes ruptures de la quarta paret i també una punyent coreografia, mecanitzada i iterada ad nauseam –anar fins a un cotxe, parlar per la finestreta, desaparèixer dins el vehicle, netejar-se la boca–, que trasllada una oferta de serveis sense treva.
L'activista abolicionista Amelia Tiganus, autora de La revuelta de las putas, és encarnada amb ferotgia i determinació per Nathalie Poza, que parla d'Espanya com el prostíbul d'Europa, exposa el procés de fabricació mundial i seriada de putes –per a gaudi d'homes socialitzats en el privilegi de disposar del cos de les dones– i analitza el sistema prostitucional, explicitant les condicions de clubs i bordells que qualifica d'autèntics camps de concentració. El seu discurs alterna dialècticament amb el de Sophie, personatge assumit per Machi i més aviat partidari de la legalització. Entre altres sentències per emmarcar, aquesta darrera afirma que, en una societat que prostitueix i viola les dones dins mateix de la institució matrimonial, el que molesta de la puta és que sigui més lliure i independent, que es mogui amb desimboltura en la jungla dels homes.
Aquestes i altres postures seran debatudes en termes més col·loquials i amb inserts de salvatge comicitat per diferents dones que fan el carrer. Una de les escenes culminants de l'espectacle és justament l'espontània, hilarant conversa entre tres prostitutes assegudes en bidons que intercanvien punts de vista confrontats. Entre al·lusions a les seves circumstàncies, vicissituds i pensaments, es queixen de l'estigma social que es veuen obligades a suportar i que és promogut també per determinats discursos feministes: “Es esta gente que piensa como ella la que nos maltrata doblemente, porque nos trata de víctimas”.
Diferents realitats llisquen per sota de la identitat complexa i masegada de la prostituta, travessada per múltiples violències. Com dirà al final una explosiva Poza, el més indigne de tot és que sigui tan fàcil atacar una puta. El relat en primera persona d'una violació –“narrar la historia es perfilar tu propia mancha”– es juxtaposa a les lliçons d'una escort i al cínic testimoni de la senyora Rius, que, en sòrdida connivència amb el patriarcat que explota sexualment i cosifica les dones, subministra a la burgesia catalana “senyoretes de moral distreta” prèviament ensinistrades en l’“art de fer senyors”. Rebla el clau el vídeo –amb guió de Juan Cavestany– on Lucía Juárez, amb un look que recorda al de Natassja Kinski a París Texas, interpreta una jove prostituta que s'anul·la com un recipient buit de voluntat per acollir amb un sí omnímode i incondicional qualsevol desig del “client” i fer així ben visible la seva disponibilitat.
L'espectacle, polièdric i assortit de picaresca, canvis tonals i excursos musicals –amb partitura de Jaume Manresa–, porta el debat sobre la prostitució a escena i, lluny de victimitzar unes dones que ja estan prou estigmatitzades, posa les seves paraules i experiència al centre, obligant-nos a escoltar-les activament i empàtica. Tres actrius imbatibles, del tot mimetitzades amb els successius testimonis, en reprodueixen amb un immens respecte el gest, la dicció i alguns trets de caràcter, en un joc a estones cabareter i descarat però amb molt de calatge i carretades de veritat. La torrentada d'emocions desembocarà en una vibrant i merescudíssima ovació, amb la platea dempeus.
Article publicat a Núvol el 10 de desembre de 2021
