Aquest espectacle d'Andrés Lima i Albert Boronat, basat en testimonis reals, una barreja de teatre documental, de musical, teatre de denúncia i cabaret, ve a ser com l'altra cara d'aquell desaparegut món del “Petit Moulin Rouge” del Paral·lel rebatejat com a “El Molino” per obra i gràcia del règim franquista.
Si allà, al “Petit Moulin Rouge”, partint de la creença popular que la prostitució és l'ofici més vell del món —i si no que ho preguntin als antics grecs que ja s'hi guanyaven la vida!—, qualsevol frivolitat en relació al sexe era acceptada i ben vista per la societat de l'època sense ni plantejar-se un bri feminista de denúncia social, aquí, malgrat que el muntatge s'empari també en certs moments en el registre de revista de cabaret, amb una prudent i discreta interacció picaresca amb el “respectable” de primeres files i amb una suggerent banda sonora en directe de l'intèrpret pianista, l'objectiu és que, ni que sigui amb un subtil vel d'humor, es posi l'èmfasi en tot el pòsit més fosc que envolta el món de la prostitució: el tràfic de dones, l'explotació sexual, la immigració enganyosa amb promeses falses, la drogoaddicció, la violència de gènere...
Vivim una tendència, diria que fins i tot escènicament abusiva, del teatre documental. El muntatge «Prostitución» ho és de ple. Cal tenir en compte que bona part del fons del guió compta amb la participació d'una periodista documental, Carolina Cubillo, que ha treballat davant de programes televisius com «Callejeros» i que és qui ha passat per l'alambí els testimonis que la companyia, durant un parell d'anys, va recopilar d'experiències de prostitutes a peu de carrer —o de pis de luxe, depèn— amb els testimonis, diguem-ne globalment anònims, d'Ana María, Isabela, Lucía, Alexa, Alicia, Lukas i la venerable Sra. Rius, una vivència epidèrmica de la prostitució que contrasta amb la part més àrida del muntatge amb el recitat de les xifres, les estadístiques, la polèmica entre la regulació o l'abolició, i també els monòlegs amb reflexions extretes de la polifacètica creadora francesa Virginie Despentes, violada als quinze anys i fervent feminista a favor de la regulació de la prostitució, o el d'Amelia Tinagus, una romanesa que va ser venuda a un proxeneta espanyol per quatre duros i que després es va alliberar i revoltar escrivint un llibre amb missatge abolicionista.
Tot plegat té tres trumfos interpretatius insubstituïbles: les tres actrius amb Goya's a manta per mèrits propis i un currículum televisiu i cinematogràfic esplendorós per als coneixedors del ram. L'actriu Carmen Machi fent ús de la seva sabiduria escènica que salpebra amb les espontànies dosis d'humor que, en aquest cas, glacen el somriure; l'actriu Nathalie Poza com un disc rodant de diana amb un kit d'eines multiescèniques; i Carolina Yuste, amb multiplicitat de registres, que no es limita a recrear els personatges dels quals parla perquè fa la impressió que aquests personatges sorgeixin d'ella mateixa.
Les tres s'impregnen d'energia una a l'altra i creen un còctel escènic en un dragon khan d'emocions i de bufetades a la consciència a flor de pell. Les tres protagonitzen cadascuna de les veus que integren el discurs documental dels testimonis i que es posen en la pell i en l'ànima de cadascun d'ells embolcallades d'un ambient escenogràfic que salta des del registre brechtià del cabaret al registre kitsch del prostíbul i des de la passarel·la exhibicionista a la barra de neons en vermell o a la cambra del reservat.
El muntatge, però, té també el seu llast, malgrat totes les virtuts esmentades. Un cert allargassament i excés de durada, supera les dues hores, tenint en compte que el registre documental, quan es vol transmetre no només emoció sinó també informació, és el rei de la concessió i la retallada a favor de l'arribada del missatge al receptor. I hi ha també una focalització exclusiva de la situació de la prostitució a Espanya, vergonyosament marcada com el prostíbul abocador sense regulació del sud d'Europa, i una estigmatització de la prostituta “espanyola” fins i tot amb un perillós recurs de l'ús dialectal andalús que pot crear malestar en qui en sigui hereu.
Tenint en compte que «Prostitución» parteix de testimonis vius per fer-ne ficció però que aquesta ficció acaba sent més real que la mateixa realitat de la qual parteix, costa d'entendre que no s'hagi incidit més en una tràgica evidència: la prostitució del segle XXI, ara i aquí, amb prou feines parla espanyol.
Només cal fer un tomb pels barris de tercer ordre convertits en prostíbuls de carrer i escoltar com s'hi parla xinès, romanès, rus, multilingüe de l'Europa de l'Est i multilingüe subsaharià. Sí que l'obra no evadeix el drama de l'explotació, però la seva interpretació en espanyol pur, a vegades castís i tot, sembla que fugi d'aquesta evidència.
I finalment, una última reflexió al marge: ¿És aquest un espectacle —i no ho dic pas per la seva imprescindible reflexió temàtica—, per ocupar durant gairebé un mes la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya? ¿En un moment que almenys gairebé el 80% de l'aforament teatral de Barcelona és en espanyol, a causa sobretot dels grans musicals, ja siguin de producció local o importada, cal que els dos grans teatres públics com són el Teatre Nacional de Catalunya i el Teatre Lliure ofereixin també obres en espanyol? Obrir portes al món, com diu el lema del TNC, és necessari i està molt bé, sempre que no s'obrin només en una única direcció. I en aquest inici de temporada, tant el TNC com el Lliure s'han relaxat sorprenentment en el que hauria de ser un dels seus principals compromisos.
Demanar amb una mà, des del faristol institucional, el 6% de quota en català per a les plataformes audiovisuals i, amb l'altra mà, deixar que es buidin els teatres fins al residual 20% en català és convertir la ja prou malmesa cartellera teatral arran de les últimes restriccions en un exemple del que l'ancestral diglòssia lingüística ha aconseguit sempre en aquesta part del planeta des del segle XVIII: «Obtenir l'efecte sense que se'n noti la cura». Mentrestant, Nick Cave, convidat a «Prostitución», va pregonant allò d'aquella noia de carrer de «Jubilee Street» abans que es faci el fosc final. (...)
