Un dia tu estàs fent el carrer tan tranquil·la, se t’apropa Carmen Machi, i et diu que vol mantenir amb tu una conversa en pla entrevista , per tal de conèixer el món en el qual et mous. I esclar : tu , que ja eres fan d’e la Machi des dels televisius temps d’ “Aida”, et sents fins i tot afalagada, i li dius de seguida que sí. i et sents alhora ben orgullosa de poder donar testimoni no ja solament de la duresa que acompanya tot allò relacionat amb el teu ofici, sinó també de la forma com te n’has sabut sortir malgrat tot del pou en el qual vas caure en un moment determinat de la teva existència. Un pou en el qual, per contra, altres companyes teves s’ensorren cada dia una mica més, sense masses esperances de remuntada.
Aquesta primera entrevista escenificada, li serveix a Andrés Lima i Albert Boronat per a il·lustrar la forma com s’ha anat construint una proposta que en gran mesura es recolza precisament en les trobades mantingudes entre les actrius que ara són a l’escenari, i les dones reals sota la pell de les quals es fiquen al llarg de la representació. Però les entrevistes , no ho són tot: en aquest espectacle de teatre documental que s’aparta alhora de l’austera estructura dramatúrgica amb la qual es relaciona de vegades el teatre documental, , hi caben també les estadístiques demolidores , els vídeos testimonials amb aparició estel·lar de la ja llegendària i ben mediàtica Senyora Rius , el sempre encès i sempre polèmic debat sobre la legislació vigent entorn a un ofici tòpicament denominat sovint com el més vell del món, o la recreació sofisticadament escenificada dels rituals , els gestos i les accions associades a l’exercici de la prostitució (d’altra banda, potser el puntal més creativament potent del muntatge) . Tal i com diu el mateix Lima des del seu lloc de director , el resultat del que veiem és “un espectacle teatral, musical i documental no precisament previsible, no és un cabaret clàssic; és quelcom molt personal”. Però en la mateixa mesura que Lima es distància del cabaret clàssic, reivindica alhora la presència que la prostitució ha tingut en el món del cabaret i de la revista. I veu en el seu espectacle trets evidents del teatre de revista avui gairebé desaparegut dels nostres escenaris: com al teatre de revista, aquí, entre el dramatisme que transmeten els testimonis escenificats i entre la sordidesa i l’explotació que acostuma a anar del bracet d’aquests testimonis , hi caben també els moments que funcionen gairebé com aquella mena d’esquetxos còmics ficats entre cançons i aparicions d’emplomades vicetiples que són característics del teatre de revista. Per això mateix, una conversa distesa entre prostitutes , per molts fonaments verbatim que tingui, pot acabar adquirint un caire caricaturesc amb quelcom de sainet castís . I paradoxalment, aquesta doble vesant es pot acabar convertint en el millor i en el pitjor de l’espectacle que presentes.
En el millor, perquè enlloc de quedar-te en un territori segur i ben definit en el qual allò que passa a l’escenari es limita a reproduir fil per randa allò que s’espera d’un espectacle que aborda un tema com aquest, es corre el risc de fer una mica de teatre de revista vistós i distés : trencar motllos sempre és molt d’agrair. En el pitjor, perquè de vegades aquesta voluntat “inclusiva” , desvirtua un xic tant els aspectes més esfereïdors del que s’està escenificant, com la mateixa necessària amplitud de perspectives que requereix. M’explico, posant un exemple. I deixant clar alhora que la columna vertebral damunt de la qual es recolza tota la proposta, és el treball de les seves tres molt notables actrius. Un treball que , en el cas de Nathalie Poza i Carolina Yuste, resulta del tot admirable. I que en el cas de Carmen Machi, mostra una excessiva servitud envers el carisma que transmet tan popular intèrpret. Buscant la connexió amb el públic, Lima convida Machi a exercir de comediant que sap molt bé com ficar-se a la butxaca un auditori d’altra banda tan “espectacular” com ara el de la Sala Gran del TNC. I les dimensions i l’estructura d’aquest espai, contribueixen també a atorgar-li a la proposta una projecció diferent a la que pot presentar ficada en escenaris més elegantment i neoclassicament discrets, com ara el de teatres tan- d’altra banda- meravellosos com el Teatro Español de Madrid o el Teatre Municipal de Girona. I és que a la Sala Gran del Nacional, el container giratori estupendament dissenyat per Beatriz San Juan – un container giratori que visualitza de forma ben encertada la veritable manca d’espai propi i íntim de les professionals del sexe- , agafa dimensions també aclaparadorament espectaculars.
Però dins o al voltant d’aquest espai, per moments queda un xic esvaïda la força i les possibilitats gairebé inesgotables i plenes d’opcions contradictòries que se li presenten a la dramatúrgia. Per posar un d’aquell exemples als qual em referia abans: hi ha un moment al llarg de la trobada entre prostitutes del tram final de l’espectacle en el qual es planteja la forma radicalment diferent que pot presentar la figura del proxeneta. És així com, enfront la prostituta que veu al proxeneta com el canalla comerciant que explota el seu cos ( i que més d’un cop ho fa servint-se alhora de protectors miratges emocionals i/o sentimentals i/o sexuals), hi apareix la prostituta que ( per convicció o , senzillament, per la simple necessitat de defensar-se a ella mateixa de la veritat que encobreix la persona que ha jugat un paper decisiu a la seva vida) , nega la condició d’aquest personatge, i el defensa atribuint-li aquells trets que fan d’ell una bona persona que va saber sempre com defensar-la davant dels perills exteriors. I doncs? De debò, us creieu en possessió de veritats absolutes capaces d’ensorrar els seus arguments? Però per tal de donar-li a aquestes dues postures un caràcter veritablement susceptible d’originar debat, caldria defugir la lleugera comicitat amb la qual se’ns presenta a l’escenari la seva defensora: l’humor banalitza inevitablement en aquest cas la seva posició.
El muntatge de Lima, en va sobrat de fragments potents excel·lentment resolts, de moments interpretatius d’alta volada, de reflexions ben estructurades capaces d’evidenciar postures oposades sense caure en el truc fàcil de devaluar de forma encoberta la posició de l’altre: en aquest sentit, resulta notable l’enfrontament que mantenen , tot encarnant veus ben conegudes, Machi – estupenda al llarg d’aquesta escena- i Poza – sempre magnífica- quan es tracta de posar cara a cara la defensa de la prohibició de l’activitat , i la defensa de la seva controlada regularització. Tot i que malgrat la neutralitat expositiva que adopta aquí Lima ( i que li serveix acuradament per no prendre una opció determinada, tenint en compte alhora que fins i tot els canals més obertament progressistes i feministes , mostren sagnants divisions envers el tema) , el públic mostra mitjançant els seus aplaudiments de forma clara l’opció cap a la qual s’escora.
A “Prostitución”, li sobra no pas l’humor (que sempre pot ser un instrument de molt alt voltatge), sinó la lleugeresa amb la qual l’humor desvirtua un xic la contundent amplitud de perspectives que ofereix un tema que va més enllà de les estadístiques... i que ofereix la possibilitat d’obrir vies de reflexió que abasten models culturals, socials i sexuals amb mil·lennis d’existència acumulats a les seves espatlles. I li sobra la banalitat amb la qual s’inclou de forma puntual la prostitució masculina, enfonsant-se trivialment en el territori del clixé: gairebé , com si obeís més a una necessitat políticament correcte que a un veritable desig d’aproximació a aquesta vesant del tema. I li sobra també un allargat últim tram final que, enlloc d’explorar noves perspectives, opta per una innecessària reiteració de conceptes ja abans exposats. Un desequilibri que altera però no devalua l’interès global d’aquest excel·lent però descompensat espectacle que no esgota ni de lluny les possibilitats del tema que aborda...però el presenta alhora amb una notable creativitat escènica.
