Què et cal fer, quan et bull la sang jove, i l’olor dels clavells de la rutinària i fosca quotidianitat no et deixa gairebé ni respirar? Què cal fer quan , mentre aquests clavells es nodreixen amb l’olorosa matèria que et recorda l’innoble origen que pot tenir la més noble floració, tens al teu costat algú altre tan jove com tu que t’incita a viure la perillosa aventura de la vida en tota la seva intensitat? I quan ets tan jove, et pot semblar que a la vida no hi ha aventura més intensa que aquella que transcorre als camps de batalla d’una guerra. Cert, ho has sentit a dir: aquests camps en van plens de dolor, de ferides obertes i cossos tancats per la mort, de cadàvers que es podreixen al sol o entre les aigües putrefactes perquè ningú no arriscaria la pròpia vida per tal de donar-los sepultura, d’il·lusions i ideals perduts per sempre. Però és diuen tantes coses ! I quan ets tan jove com el protagonista de l’última novel·la de Mercè Rodoreda , aquestes coses que es diuen, no semblen altra cosa que relats sobredimensionats que no van amb tu, esser encara invulnerable que no està fet per a la mort; d’altra banda, un concepte abstracte encara massa llunyà com per a atorgar-li una dimensió real.
Tu, quan tens l’edat i la mirada encara no contaminada per la realitat de l’Adrià Guinart, no en saps ni en vols saber res, de tot això; el que vols és que aquests sentits teus que s’anaven ensopint perillosament entre la trista misèria d’un trist viver de clavells de Sarrià , revifin, i t’apropin d’altra banda a aquella mena d’emocions que encara no has experimentat mai. Com ara , les que et provocarà la teva trobada amb l’Eva, una noia que, tot i ser només una mica més gran que tu, podria convertir-se com si res en una vella amargada ficada en un cos gairebé adolescent, si s’encarés amb els ulls ben oberts a la presó explotadora en la que es troba captiva. Però alhora, una noia encara prou jove com per a convertir el regal d’una petita navalla multiùs en una prova esperançada que encara té un futur davant seu.
Publicada el 1980 (tres anys abans de la seva mort) , “Quanta, quanta guerra...”va ser l’última novel·la a la qual li va poder posar punt i final una autora la dimensió real de la qual, no ha fet altra cosa que créixer amb el pas del temps. Lluny queden aquells dies en què fins i tot el meu admirat Terenci Moix era capaç de desqualificar la Colometa de “La plaça del Diamant”, tot definint-la com una “bleda” , sense voler entendre la tràgica dimensió col·lectiva que ofereix tan ben delimitat personatge. Doncs bé: aquesta dimensió tràgica la pots reconèixer alhora en l’itinerari de l’Adrià , que empren el camí cap a la guerra quan el fàstic i l’avorriment d’una existència sense perspectives és a punt de posseir-lo ja per complert. I que (disculpeu l’espoiler, o salteu-vos unes quantes línies) , al final del seu periple, torna cap a aquell fàstic i aquell avorriment amb la convicció que només recuperant-los , podrà recuperar alhora aquella mena de resignat aixopluc que busquen també tants altres personatges de la Rodoreda, Colometa inclosa. Per dir-ho tot servint-me del títol d’un altre cim de la seva literatura, l’Adrià ha volgut travessar el mirall. Però a diferència del que li passava a l’Alicia, d’aquesta acció no n’ha restat altra cosa que una trencadissa tan gran que, en comparació, qualsevol realitat mediocre ( ja es digui en Quimet, o ja es trobi a un viver de clavells situat justament a l’altra banda d’aquella Passeig de Sant Gervasi tan vinculat a l’existència de l’autora) resulta més acollidora que allò que havia semblat una gran aventura alliberadora. I no pot haver-hi res més trist que aquesta constatació.
Triant un adolescent com a protagonista del seu relat, Rodoreda reforçava també la mena de vincle que es crea entre els seus personatges, independentment de l’edat que aquests tinguin: el vincle derivat de la frustració, del silenci íntim que en realitat és un mut crit constant, de l’aparent corredissa constant que, en realitat, sembla condemnada a seguir deixant-te immòbil davant l’horror que de vegades adopta la forma de rutina, i emet la mateixa mena de sons que emeten els també captius habitants d’un colomer.
I tot això, sap molt bé com transmetre-ho l’espectacle que Farrés Brothers i Cia. ha creat tot partint d’aquella novel·la . I el fet que bona part de l’equip creatiu de l’espectacle es trobi molt a prop encara de l’adolescència , i que sàpiga incorporar-li trets creatius específicament contemporanis , però alhora hagi decidit no forçar fictíciament aquesta contemporaneïtat tot esborrant o diluint les arrels temporals de l’original , no fa altra cosa que atorgar-li un plus d’intensitat visceral a la proposta. Una intensitat visceral reforçada per l’espai sonor i musical dissenyat per Biel Serena, per la molt ajustada direcció d’un Pep Farrés que sap alhora com extreure-li una màxima efectivitat a uns mínims recursos escenogràfics, i per la puntual però contundent força titellaire demostrada per Eudald Ferre. Però, per damunt de tot, una intensitat visceral que es nodreix tota l’estona de l’estupenda interpretació que Biel Rossell ofereix sota la pell de l’Adrià. Fent us sovint de la coreografia del moviment traçada per Glòria Ros, en Biel troba la forma precisa de transmetre’ns amb la mirada , el gest i la veu cada pas que recorre l’itinerari emocional del personatge, mentre els seus peus sovint en estat de fugida recorren el cercle que s’inicia i acaba en un terreny més o menys enjardinat de Sarrià. Un terreny que mostra alhora les misèries que encobreix un jardí. i és sabut, el relleu que els jardins ocupen tant a l’obra com a la vida de la Rodoreda. Aquest caminar que deriva cap a la corredissa que no porta enlloc, aquesta mirada primer gairebé ingènua que es va tornat sovint la mirada abismal de qui està a punt de caure en un pou sense sortida, aquest gest tímidament sensual que apareix abans que el cos es lliuri per un moment al miratge de la sensualitat, aquesta inflexió de la veu en la qual es pot reconèixer encara el nen esperançat abans que no es pugui reconèixer altra cosa que l’esser desesperançat a la recerca d’un refugi.... tots aquest elements que evidencien el rigorós treball interpretatiu damunt del qual s’ha construït l’espectacle, semblen indicar-nos que som davant d’un actor al qual caldrà seguir de ben a prop.
