¿Qué hacemos con la abuela?

Teatre

informació obra


Companyia:
Theatre de la Toupine
Direcció:
Alain Benzoni
Intèrprets:
Belén de Santiago, Laura Santos
Interpretació musical:
Séverine Bruniau
Autoria:
Alain Benzoni
Sinopsi:

Companyia que treballa en l’àmbit del teatre, l’educació i la transformació social i que, amb aquest espectacle participatiu, aborda una història sobre com l’Alzheimer afecta la vida quotidiana d’una família mitjana tipus. A partir de la tècnica del teatre fòrum els actors generen un debat amb el públic i el converteixen en "espectactor" actiu per tal de crear un espectacle no convencional de gran capacitat transformadora.

Crítica: ¿Qué hacemos con la abuela?

13/09/2015

El teatre com a eina per a generar consensos, amb una funció social exemplificant

per Jordi Bordes

Un mirall en el que poder corregir els errors. Teatre de l'oprimit, al carrer, com es practica al Brasil o a l'Àfrica. Una peça que revela una conducta errònia i que el públic, aturant l'acció proposa elements per a transformar l'escena i generar consensos i repartiment de la responsabilitat entre els personatges. The cross border project, com tot teatre fòrum, utilitza aquesta disciplina com una eina de transformació social, de dignificació dels desvalguts davant dels que acaparen el Poder. La majoria dels canvis que proposa el públic resol els petits conflictes i multiplica el debat, ampliant tammbé els punts de vista dels "especta-actors" que no es coneixen en un conflicte comú; en aquest cas, com cuidar l'àvia malalta amb un Alzheimer que ja afecta a les seves funcions bàsiques (controlar esfínters, mobilitat, memòria). El perill és que en reinterpretar la proposta del participant que refà l'escena i es comprova com varien els resorts dels personatges sovint hi pot haver més contingut del que, en realitat, projectava el participant anònim. Això pot transformar una eina democratitzadora en una utilització demagògica (o manipuladora?) d'aquesta voluntat de transformació bonista.

El mèrit de la companyia és que, amb simplicitat i sense subterfugis, aconsegueixen que intervingui el públic de manera dinàmica per acabar transformant el quadre en un moment de convivència i justícia. La majoria no tenen pressa i volen intervenir en com desfer aquest embús de viciades relacions personals.