Entres al vestíbul del Teatre Apolo, la sala que acull les cinc úniques representacions barceloneses del més recent espectacle d’Els Joglars. I et trobes uns grans panels que et recorden les sis dècades que han transcorregut , des que l’emblemàtica companyia liderada durant tant de temps per Albert Boadella va irrompre al nostre panorama teatral , tot convertint-se immediatament en una de les formacions de referència destinades a capgirar-lo. El panorama teatral català de fa més de sis dècades, tirant a paupèrrim en molts sentits , i tan marcat encara pels límits imposats per la censura dictatorial que seguia campant pels seus aires a inicis dels anys 60, començava a ser sacsejat amb força per la irrupció de creadors i companyies que es convertien sovint també en el mirall destinat a reflectir els nous aires escènics que bufaven per l’escena mundial. Aquella colla de Joglars inicialment tirant a muts, demostraven la seva capacitat per a donar-li un nou significat al teatre de mim. I poc temps després, feien palès també el seu afany renovador pel que fa a les formes , tot posant-se a dialogar amb trencadores estructures escenogràfiques i imaginatius vestuaris creats per gent com ara Fabià Puigserver o Iago Pericot : la mítica “Mary d’Ous”, va marcar un abans i un després en la trajectòria del grup, en aquest sentit. Pocs anys més tard, Els Joglars deixaven en evidència amb “La torna” el límits censors encara imperants en l’incipient democràcia ( uns límits que ,de fet, continuen provocant de tant en tant sorollosos ensurts encara ara) . I també les conseqüències derivades de l’empresonament de la companyia , van marcar un abans i un després , en aquest cas, ben dolorós i polèmic. Tot això, mentre una màscara amb la boca tapada per una franja vermella, es convertia en símbol d’un clam generalitzat tant entre la professió teatral com entre el mateix públic que exigia “llibertat d’expressió” . I la màscara ha continuat durant dècades fent puntuals aparicions, quan aquesta mateixa llibertat s’ha vist de nou amenaçada.
Tot plegat i moltes coses més et poden venir al cap, donant-li un repàs visual a aquests panels que reflecteixen una trajectòria admirable en molts sentits, més enllà dels dalts (sovint , altíssims) i dels baixos ( freqüents en aquests darrers anys) que hagi pogut tenir una companyia que, en qualsevol cas, es mereix sobradament celebrar amb orgull l’aniversari. Però alhora, aquests panels plens de títols d’espectacles que en moltes ocasions s’han convertit en veritables fites de la nostra historia teatral, li juguen també una mala passada a la companyia, perquè el contrast entre els millors moments creatius associats a aquests títols i el que Joglars ofereix un cop seus al pati de butaques, resulta per moments massa desolador.
Val a dir que , aquest cop, els nostres Joglars es fiquen a la boca del llop del pensament políticament correcte. I que a priori, i jugant-me ser objecte de les mateixes desqualificacions que determinats sectors plens de molt afinada correcció li poden dirigir a la troupe ara liderada per aquest magnífic actor que és Ramon Fontserè , en aquesta ocasió (no sempre ha estat així) comparteixo les inquietuds de la companyia. La invasió del pensament “woke” s’ha demostrat capaç de devorar els seus propis fills, com s’ha posat en evidència quan alguns dels seus propis més activistes representants han acabat a la foguera pel culpa, per exemple, d’una piulada inoportuna emesa en un moment de juvenil frenesí. Els postulats d’un llenguatge inclusiu dictat per aquells grups , partits i/o persones que s’atorguen la facultat de dictaminar allò que respon o no respon als seus inqüestionables (pobre de qui els qüestioni!) patrons lingüístics , està portant a aberracions tan escandaloses com ara ho és “modificar” l’escriptura del gran Roald Dahl. I la cultura de la cancel·lació que dictamina quins creadors o creadores (dic jo que també en pot haver-hi alguna que hagi pecat) mereixen entrar al cel del bonisme, o han de ser per contra enviats a les eternes flames que fumegen a les calderes de Pere Botero , pot dictaminar també qualsevol dia que les mateixes comèdies d’Aristòfanes no compleixen els requisits mínims per seguir sent representades . Tant se val , l’època o les circumstàncies culturals , polítiques i/o socials en les quals van viure les persones que ara són candidates a la cancel·lació . I tant sa val la rellevància artística que pugui tenir la seva obra: quan s’imposa un cert grau d’intransigent fanatisme, aquests semblen detalls sense importància. Com ho sembla també la capacitat d’admetre els clarobscurs de l’esser humà, malgrat que aquests clarobscurs formen part inseparable de la seva mateixa essència. Allà on seria bo contextualitzar, s’imposa condemnar. I esclar: donat l’espai ideològic en el qual s’origina una revisió que podria ser molt positiva si no caigués en el maximalisme reduccionista en el que cau tot sovint , si tingués en compte tots aquests factors, i si pretengués esclarir sense voler alhora esborrar, qualsevol persona que faci referència al tuf a censura i a imposició del pensament únic que emet tot plegat, és susceptible de ser adjectivada immediatament com a reaccionaria ( això, per dir només un dels múltiples ben coneguts adjectius que es posen en marxa en aquests casos). Paradoxalment, aquestes actituds no fan sovint altra cosa que donar li noves ales i nous arguments a allò que intenten enderrocar. I evidenciar que la temptació totalitarista , no estableix fronteres entre la dreta, l’esquerra, el centre ,allò que és justament reivindicable, i allò que és justament condemnable. El pensament totalitarista ensenya el cap allà on pot sempre que pot . I fins i tot les bones intencions, poden derivar com si res en els pitjors resultats.
Disposat doncs a ser lapidat jo mateix (qui estigui lliure de pecat ja em pot llençar la primera pedra) , cal entrar alhora tot seguit en la ineficàcia que presenta la denuncia , en mans d’aquests Joglars que recorren per enèsima vegada a una ben coneguda estructura dramatúrgica marca de la casa. Joglars va començar a fer ús d’ella en els seus molt bons temps. I n’ha continuat fent un ús transformat darrerament en fàcil abús al llarg de temps ja no tan bons , sense voler percebre que la fórmula produeix ja un cert esgotament. Des d’aquells dies en els quals portaven a teràpia l’Honorable President Pujol en nom del rei Ubú, fins a la recent visita d’un Senyor Rusiñol reclòs al museu catalanista del Procés, Joglars ha recorregut en múltiples ocasions a l’idea de situar els seus espectacles dins d’una institució reeducadora, destinada a corregir pensaments o conductes “desviades” ,i portar-les de nou pel bon camí. I en aquest cas ho tenia molt fàcil, perquè el pensament políticament correcte que no admet desviaments ja ha donat mostres de la seva diligència, a l’hora de crear nous espais institucionalitzats destinats a aquesta mena de correccions. Aquí tenim, doncs, un centre que acull personatges com ara el veterà professor addicte al teatre d’Aristòfanes que en els seus deliris pot acabar creient-se ser el mateix Aristòfanes, al qual encarna Fontserè. El comediògraf grec que els hi va donar forma satírica als ocells que ara fa volar La Calòrica i a les granotes a les qual Sondheim va fer cantar en un musical representat a les aigües d’una piscina ( “The Frogs”), el mateix que va convertir una vaga de sexe en un manifest antibel·licista (“Lisístrata”) , no està tampoc exempt d’acabar convertint-se en objecte de cancel·lació. I així ho demostren algunes escenes del seu teatre lliurament recreades als jardins de la institució que intenta reeducar el nostre professor denunciat pels seus alumnes , abans de donar-lo ja com a cas perdut.
Però en aquesta institució ubicada en un trist espai escenogràfic format per varis nivells de rampes que condueixen cap a les altures (he llegit en algun lloc que això és una metàfora del Parnàs , tot i que reconec que no vaig saber veure-la ) no t’hi trobes en realitat altra cosa que tristes velles rutines d’una troupe d’excel·lents comediants (malgrat tot, això segueixen demostrant-ho) que semblen haver posat en marxa el pilot automàtic de la repetició. Ni el mateix Fontserè se’n lliura , de transmetre la sensació d’estar repetint-se massa a ell mateix. I els comediants, enlloc de treure-li punta al tema , no fan altra cosa que enfonsar la possibilitat de crear opinions contrastades al seu voltant, tot deixant anar sobre ell previsibles tristos llocs comuns amb forma d’acudit ; uns acudits tan tòpics i poc imaginatius i ancorats cap a l’humor fàcil que ens semblaria descafeïnat i barroer si ens els servís una altra mena de formació o de còmic stand up , i que podrien haver estat improvisats al llarg de cinc minuts perdut entre una cosa i una altra. Així les coses, allò que podria haver estat una proposta més o menys punyent i més o menys polèmica ( una paraula que sempre ha format part del vocabulari de Joglars, i que sempre ha buscat amb afany), queda reduït a una insignificant broma amb quelcom de innòcua rabieta desproveïda de sòlids arguments, escenificada en un espai desproveït també d’imaginació , i incapaç de resultar provocadora , fins i tot encara que hi fiquis de per mig un gran fal·lus de paper maché també ben innocu malgrat les seves notables dimensions. Una insignificant broma interpretada amb rutinària eficàcia per un grapat d’actors i actrius que , donat el seu curriculum, es mereixen quelcom molt millor que aquest trist acudit, per tal d’exhibir les seves encara ben evident aptituds interpretatives. Ara que Boadella es mostra decidit a clavar-li les urpes al nostra més emèrit monarca, potser ha arribat també el moment de plantejar-se que Els Joglar, i totes les persones que hem seguit la seva trajectòria gairebé des que va començar a anar al teatre en plena adolescència ( i no estic fent auto-ficció ; aquesta dada és totalment autobiogràfica) , ens mereixem un comiat molt més digne, molt més sacsejador, molt més divertit, molt més capaç de dividir opinions, molt més provocador i molt més tocat d’una espurna de tarannà creatiu que aquesta petita broma que, com diria Macbeth, no significa res.
