La companyia Joglars ha fet seixanta anys. La seva producció és de les més intenses del teatre contemporani i una de les més antigues de tot Europa amb quaranta espectacles, alguns dels quals s'han situat en el seu moment al capdamunt de la sàtira i la transgressió, quan la sàtira era benvinguda i la transgressió es podia aconseguir amb una rascadeta de paper de vidre.
Fa deu anys que Albert Boadella s'ha mantingut a l'ombra de Joglars i ha estat l'actor Ramon Fontserè qui ha aguantat el timó. Ara és el mateix Albert Boadella (Barcelona, 1943) qui avisa que tornarà a dirigir la pròxima sàtira de la companyia tocant del dret i del revés el rei emèrit borbó. Els farà falta alguna cosa més que el paper de vidre per transgredir sobre un personatge que a les seves acaballes s'ha transgredit tot solet.
Mentrestant, la companyia s'ha encomanat a Aristòfanes, el dramaturg de comèdies grec que, sense que se sàpiga ben bé del cert, els estudiosos el situen entre el 448aC i el 368aC. De les seves obres, «Els ocells» és, segurament, una de les més populars, com van demostrar amb la seva enjogassada versió la troupe de La Calòrica.
Aquesta altra troupe veterana, la dels Joglars, no està per fer volar coloms i s'abraona sobre allò que ara més els cou: allò que ells consideren la dictadura dels anomenats “bonistes”, no els que tenen bons del tresor sinó els que, a pit obert o en l'anonimat, trinxen tot allò que no els agrada o que no combrega amb el seu pensament des de les xarxes.
El que passa és que el món sempre és del color segons com el veu qui el mira. I la gent de Joglars se'l mira des de l'òptica dels que reclamen ara llibertat des dels seus descapotables, vestits d'Armani, ben clenxinats, quan organitzen manifestacions pels barris pudents de Madrid i disparen contra tot el que els fa ferum de pebre esquerranós i de les lleis que titllen d'“etarroindependentistes” que en els últims anys han intentat d'aprovar amb calçador sobre la igualtat de gènere des d'un govern en coalició i en conxorxa amb altres congèneres, tots presumptament d'esquerra.
Si és Aristòfanes el que diu que el teatre ha de fugir de ser correcte perquè sinó seria com convertir un elefant en un insecte, aquí els Joglars el que fan és que l'elefant esclafi l'insecte. Lluny queden aquelles caricatures de Josep Pla i Dr. Floit, de Jordi Pujol, de Salvador Dalí; lluny queden els Ubús, els Teledeums joglarescos —creats lliurement en un hàbitat cultural que sempre ha tingut sentit de l'humor i no li ha fet res d'ironitzar sobre ell mateix—, però, ai, quan, ja molt abans, els primers Joglars, amb Boadella al capdavant de la troupe, van gosar ridicularitzar amb aires gallinaires el cos de la benemèrita i el seus tricornis amb «La torna»! I això que ja corria el 1977 i el Dictador ja feia malves des de feia dos anys!
A «¡Que salga Aristófanes!», que ha fet gira un parell d'anys per Espanya i que ha passat fugaçment per Barcelona en només cinc funcions, els Joglars retraten un personatge catedràtic de clàssiques expulsat de la Universitat per assetjament i obligat a entrar en un Centre de Rehabilitació Psicocultural.
El personatge en qüestió, esclar, confon la realitat amb la ficció. I aquí és on la companyia Joglars corre el perill de convertir-se en una caricatura d'ella mateixa. Sort n'hi ha que Ramon Fonserè és una bèstia d'escenari, capaç de posar-se en la pell de qualsevol personatge, per complex que sigui, sense que el personatge es faci miques.
I també sort que la resta del repartiment manté l'essència dramàtica de la companyia que barreja text, moviment, esperpent, música i plàstica si cal, com el voluminós fal·lus de pasta de paper, però de paper de diari que, en un recurs força esgotat, es compara en algun moment amb el Cavall Bernat de Montserrat, tot i que ja faci temps que l'enorme fal·lus de la Torre Agbar —anomenada ara Torre Glòries— hagi destronat tant el dit de Colom com el Cavall Bernat.
Si Joglars intenta provocar amb el seu Aristòfanes, la burxada —en temps de llibertinatge digital a l'abast de tothom— no crec que provoqui els interpel·lats, gaire més enllà de constatar que ni que, Albert Boadella estigui aparentment a l'ombra de la companyia que va crear, els Joglars s'han empeltat de les fílies i fòbies que a ell l'han allunyat voluntàriament en els últims anys de la mateixa llibertat i independència reclamada en boca d'Aristòfanes.
Esperem que la pròxima aventura sobre el borbó emèrit espanyol sigui capaç de burxar de debò en la ferida i no caigui en la temptació de netejar la mateixa ferida amb Blanco de España, aquell polsim anomenat també “blanc de plom” que es fa servir per reparar sostres i parets amb escletxes provocades per la humitat i la fortor de florida i de romàtic. (...)
