Questcequetudeviens?


Dansa

informació obra


Direcció:
Aurélien Bory , Ferran Madico
Coreografia:
Stéphanie Fuster
Intèrprets:
Stéphanie Fuster
Composició musical:
José Sánchez
Interpretació musical:
José Sanchez (guitarra), Alberto García (cantaor)
Escenografia:
Aurélien Bory
Vestuari:
Sylvie Marcucci
Il·luminació:
Arno Veyrat
So:
Stéphane Ley
Ajudantia de direcció:
Sylvie Marcucci
Producció:
Compagnie 111 - Aurélien Bory
Autoria:
Owen McCafferty
Sinopsi:

 L'any 2013 Aurélien Bory portava al Grec Plexus, el retrat fet dansa de la ballarina japonesa Kaori Ito. Aquell espectacle, però, tenia un antecedent, un primer retrat coreogràfic que ara arriba al festival. És el de Stéphanie Fuster, una jove francesa que, de manera sorprenent, va decidir llançar-se a un abisme desconegut, traslladar-se al sud d'Espanya per estudiar flamenc durant vuit anys amb el bailaor Israel Galván, i esdevenir, així, bailaora. D'aquí el títol de l'espectacle, que s'interroga sobre un canvi radical que tan aviat pot resultar fascinador com aterridor.

El muntatge neix quan Fuster va tornar a França i va demanar a Bory que creés un espectacle per a ella. Consagrat a la investigació de l'espai en els seus muntatges escènics i aliè al món del flamenc, Bory s'hi va negar, però la idea el va anar seduint fins que es va adonar que volia elaborar un retrat de la ballarina, per explicar no tant la seva vida com el contrast entre el seu món interior, dedicat a la pràctica solitària i repetitiva de la tècnica del flamenc, i un món exterior en el qual s'enfronta a tota mena d'obstacles.

A les tres parts de què consta l'espectacle, aquests obstacles prenen la forma d'un vestit aparatós que la intèrpret arrossega, un espai limitat que l'encaixona o l'aigua que dificulta les evolucions de la bailaora però que hi aporta una dimensió nova. Tot, amb la música en viu que ofereixen a l'espectacle el cantaor Alberto García i la guitarra de José Sánchez, i que contribueixen a crear un espectacle que no tracta tant sobre el flamenc com sobre l'art i la vida.

Crítica: Questcequetudeviens?


15/07/2016

Enginy de composició per a un espectacle de flamenc en potència

per Jordi Bordes

Es tracta d''un muntatge icònic. Que ha sentat càtedra. Aurélien Bory demostra la seva versatilitat per a il·lustrar un espectacle en el que la base és el flamenc (amb el seu taconeig, la seva guitarra i el cante), tot i que apareix tant deconstruït que és absolutamment assequible per a tothom. Qui es posa en primer pla i despulla la seva fragilitat és Stéphanie Fuster, una francófona que va pensar que es podria descobrir a sí mateixa accedint a un camp verge per a ella: el flamenc. En aquest En què m'estic convertint? es proposa un viatge tant clar i net com abstracxte. La intèrpret va  traçant una evolucio des del somni de ser la bailaora de vestit de voltants (que esdevé una mena de titella, procura vestir-sel' sense èxit), a la tècnica apresa en un petit estudi en què tot és suor i un baf que entel·la la finestra i també la seguretat de seguir en aquest incomprensible repte. Finalment, l'aigua li ajuda a entendre que, finalment, ha incorporat els moviments flamencs, sap taconejar els palos i tallar el vent amb els braços, amb una singular forma que la distancia del flamenc més pur, d'aquella densitat però que li dóna una intensitat prou atractiva i, sobretot, personal. La il·luminació, projectant ombres, amagant els companys de viatge, trobant portes secretes al contenidor, microfonant piscines i  l'estudi i deixant-ho, parcialment, sord, són recursos que donen una gran varietat de textures i que sembla que cada paàgina sigui un camí inabastable. De la vulnerabilitat es passa a una seguretat consistent, a una victòria compartida. És la descripció d'una lluita personal, puntualment acompanyada per una guitarra i una veu, que ara canta la vida, ara se'n queixa. 

Va ser arran d'aquesta peça, estrenada el 2008, que Aurélien Bory va desenvolupar-ne una altra, Plexus, també amb la intimitat de la intèrpret  de Kaori Ito com a puntal del muntatge que ja es pover veure al Grec del 2013.