L'any 2013 Aurélien Bory portava al Grec Plexus, el retrat fet dansa de la ballarina japonesa Kaori Ito. Aquell espectacle, però, tenia un antecedent, un primer retrat coreogràfic que ara arriba al festival. És el de Stéphanie Fuster, una jove francesa que, de manera sorprenent, va decidir llançar-se a un abisme desconegut, traslladar-se al sud d'Espanya per estudiar flamenc durant vuit anys amb el bailaor Israel Galván, i esdevenir, així, bailaora. D'aquí el títol de l'espectacle, que s'interroga sobre un canvi radical que tan aviat pot resultar fascinador com aterridor.
El muntatge neix quan Fuster va tornar a França i va demanar a Bory que creés un espectacle per a ella. Consagrat a la investigació de l'espai en els seus muntatges escènics i aliè al món del flamenc, Bory s'hi va negar, però la idea el va anar seduint fins que es va adonar que volia elaborar un retrat de la ballarina, per explicar no tant la seva vida com el contrast entre el seu món interior, dedicat a la pràctica solitària i repetitiva de la tècnica del flamenc, i un món exterior en el qual s'enfronta a tota mena d'obstacles.
A les tres parts de què consta l'espectacle, aquests obstacles prenen la forma d'un vestit aparatós que la intèrpret arrossega, un espai limitat que l'encaixona o l'aigua que dificulta les evolucions de la bailaora però que hi aporta una dimensió nova. Tot, amb la música en viu que ofereixen a l'espectacle el cantaor Alberto García i la guitarra de José Sánchez, i que contribueixen a crear un espectacle que no tracta tant sobre el flamenc com sobre l'art i la vida.
Segurament, Stéphanie Fuster va quedar fascinada al veure algun dels espectacles d’Aurélien Bory, possiblement l’extraordinari Plexus, aquell que va enamorar al públic de Barcelona en el Grec del 2013. La qüestió és que la ballarina francesa va encarregar-li un muntatge, una obra que reflectís la passió que sent pel flamenc, gènere que va conèixer i estudiar de prop a l’extrem d’ instal·lar-se a Sevilla i arribar a col·laborar amb Israel Galván.
A Questcequetudevien? hi prima la voluntat de presentar una transformació, un retrat d’una dona que entén el flamenc com una evolucionar tant interior com física.
Per plasmar aquesta transició el creador francès ha ideat un espai que vol ser imatge de l’interior de la intèrpret; un lloc on Fuster, junt amb un guitarrista (José Sánchez) i un cantaor (Alberto García), dos pesos forts de l’espectacle, expressa un flamenc poc convencional que conjuga diferents estats d’ànim com per exemple l’angoixa i fermesa, l’ humor i l’alegria.
Un gran container presideix l’escena, i dins d’aquest gran quadrat creat a semblança d’un estudi de ball, hi succeeixen coses, moviments de flamenc que acaben sent engolits per aquesta caixa asfixiant que desdibuixa a la ballarina i el seu moviment.
Fora d’aquest espai també hi esdevenen accions com per exemple, el fragment inicial de l’obra en el qual la ballarina manipula un vestit vermell de volants que arriba a prendre vida per si sol, o bé l’aparició de l’aigua, un recurs escènic fàcil, sobre la qual la ballarina taloneja insistentment com si volgués guanyar el repte que aquest element li provoca d’inseguretat en el ball.
De totes maneres, per molta voluntat que hi posa Stéphanie Fuster, la coreografia i interpretació d’un flamenc benintencionat però massa acadèmic i amb falta d’ànima queda absorbit per la imaginació que emana l’espai escènic en el qual Bory plasma el seu segell personal.