Ara que acaba de tancar la fantàstica exposició que La Pedrera li ha dedicat al Miquel Barceló ceramista amb el títol de “Tots som grecs”, és un bon moment per revisar la pel·lícula “El passos dobles”, dirigida per Isaki Lacuesta. Les seves imatges ens apropen a l’estupenda performance que Barceló i Josef Nadj van presentar també al Teatre Lliure amb el títol de “Paso Doble”, i en la qual els dos artistes es fonien amb un mur d’argila vermella que adoptava totes les formes imaginables, i semblaven fins i tot perdre entre aquell fang en constant metamorfosi la seva pròpia identitat i morfologia. Curiosament, sembla ser que Blaï Mateu Trias i Camille Decourtye no han vist mai ni la performance ni la seva derivació fílmica, segons confessaven recentment a El Punt Avui” , en una entrevista realitzada arrel del pas pel Festival d’Avignon del seu magnífic nou espectacle. Però , tal i com li va passar també a Viçenç Batalla (l’autor d’aquella entrevista que vaig llegir justament el dia després d’haver vist el muntatge al Grec) , jo no vaig poder evitar que el cap se m’anés cap aquell “Paso Doble” tot just començar l’espectacle ,i veure la fantàstica i indefinida muntanya escenogràfica amb vida pròpia que Lluc Castells ha creat per a aquesta proposta, envoltada de les notables peces ceràmiques a les quals han donat forma les mans de Sébastien De Groot. Una d’elles, per cert, patirà ben aviat els estralls provocats per una trencadissa: les mans d’en Blaï són més maldestres que les del ceramista. Potser si en Blaï estès familiaritzat amb les tècniques japoneses del Kintsugi, l’art que repara la ceràmica trencada deixant ben a la vista les ferides provocades per l’accident que ha patit, tot evidenciant que les cicatrius formen ara ja part inseparable de l’objecte , no hagués tingut la feinada d’intentar reconstruir allò trencat creant davant nostre una nova peça que no s’assembla gens a l’original. Però que – això , sí- , dona lloc a un bon moment d’humor : el segon de la vetllada , si tenim en compte el ben graciós monòleg amb el qual la Camille ens ha recordat allò sobre apagar els mòbils que tothom ha escoltat mil cops de manera més convencional, però a qui no tothom fa el cas que es mereix.
En qualsevol cas , aquesta muntanya que potser no és altra cos que una mena de monstre expansiu , que arribat un espectacular moment del muntatge s’enfilarà també pels aires i adoptarà la forma de negres onades que semblen voler empassar-se la companyia i to el que l’envolta, i aquesta fràgil ceràmica , em va semblar que establien quelcom semblant a un fil invisible amb allò que havien fet Barceló i Nadj. Potser , senzillament, perquè, vincles estètics a banda, tos dos espectacles ens mostren creadors enfrontats des de la seva fragilitat a uns elements matèrics que no sempre saben ni poden ni volen dominar. Poc després del fragment inicial, la companyia al complert se les haurà de veure amb aquesta fragilitat, intentant mantenir l’equilibri damunt un sòl fangós que convida a donar-te de seguida la trompada, i arrossegar tot el grup mentre intentes salvar el cop agafant –te de qui tens més a prop. També l’escena en va plena d’humor. Però alhora, revela els elements més diguem-ne que inquietants d’un muntatge que Baró d’evel ha concebut també com un viatge grupal en el qual cada membre de la companyia ha aportat les seves particulars inquietuds sobre el camí que ha pres fins ara a la vida, sobre les preguntes sovint sense resposta que li van sortint al pas, i sobre la forma amb la qual s’enfronta amb més o menys fortalesa o més o menys pors a tot allò gens tranquil·litzador que es va trobant al llarg del recorregut, i que sovint té molt a veure també amb el malestar general d’un món que sovint sembla anar a la deriva. Llavors, pot ser que necessitis urgentment buscar aixopluc, com fa el corredís gosset a la recerca d’un forat on amagar-se que s’emporta algunes dels més alegres somriures de la vetllada. I pot ser també que la recerca passi inevitablement pel grup. Som davant del primer lliurament d’una trilogia escènica construïda al voltant de tres preguntes. Qui soc? I On som?, seran les següents. Però mentre la segona es planteja en pla individual, aquesta primera es formula de manera col·lectiva. No per res, Baró d’evel ha volgut començar per aquí. I no per res, i malgrat defugir donar-li una interpretació ecològica tancada a tot plegat, l’esplèndid últim tram del muntatge aborda la possibilitat del naufragi col·lectiu. I ens fica en un mar les marejades del qual semblen seguir el moviment d’un plàstic devorador i gairebé immortal. Potser , pel camí, i entre un grapat de moments enlluernadors, t’hi trobes de tant en tant alguna escena una xic massa allargada, o alguna intervenció en la qual la paraula podria estar més enginyosament afinada, encara que el carisma de la parella que formen la Camille i en Blaï, i la seva forma d’adoptar amb eixerida originalitat els clàssics rols contraposats del clown i de l’august , t’acabin enxampant igualment. Però el conjunt resulta sovint visualment enlluernador, aconsegueix obrir-li a la companyia noves vies estètiques que alhora saben mantenir un fort vincle amb el gran treball estètic que ha anat teixint la formació al llarg dels anys, i planteja a nivell global una d’aquelles grans preguntes a les quals mai hem sabut trobar-li resposta potser perquè aquesta no existeix, tot evitant precisament la temptació de caure en les respostes fàcils. Però que ningú no s’amoïni: aquesta gent sap molt bé com evitar el neguit que provoquen algunes preguntes, i enviar-te cap a casa amb els ànims ben alts, després d’oferir-te com a bonus track una també molt col·lectiva traca musical final amb tarannà lleugerament raper i farcida d’engrescadores rimes.
