Si la vida és interessant de bategar-la és perquè s'obra a la joventut sense un guió previ. En els anys de la majoria d'edat (de fet, una mica abans) el futur es presenta com una caixa de desigs, d'anar-los tastant i anar decidint quin camí pot ser el més constructiu o atractiu per a cadascú. Aquest ha estat el punt de partida del protagonista (un sensenom perquè sempre un s'explica els seus record en primera persona del singular i no necessita reforçar-se la seva identitat, o el nom del seu DNI). Aquest protagonista ofereix al públic un record, comparteix aquella sensació embriagadora de sentir-se avançant a les palpentes, pels viaranys imprevisibles de la vida. Convoca la seva angoixa, les seves pors i procura reaccionar-hi de forma adulta.
Acompanyant el protagonista (Roger Vilà) hi ha totes les seves amistats que transiten per aquest any llarg de vida secreta viscuda intensament. Mireia Sala interpreta les xicotes ocasionals (o no), els amics del protagonista (més o menys fatxendes) només amb el posat de l'espatlla i la seva actitud interpretativa. L'espai és net i els elements il·lustren des de l'ambigüitat dels bancs (que representen diferents objectes) als més concrets (com la tassa de te, la guitarra, totèmica; o el portàtil per escriure les darreres rèpliques). El text d'Ivan F. Mula és rodó. Sap explicar-se amb frases curtes; acompanyar l'espectador amb rèpliques que remarca, repetint-les al text ("soledat enmig d'una multituds d'homes", o "la felicitat del Dani és l'única que no em resulta irritant").
La peça respira aquell aire sempre insuficient dels amors no correspostos, o que s'encallen per un petó a destemps. La confiança d'un mateix no està forjada i així, és molt més complicat poder ser la falca de suport dels altres. En una joventut, la vida es construeix amb pressa, però sense pensar prou en els fonaments. La direcció de Montse Rodríguez Clusella (A.K.A., Uppgivenhet, Ricard de 3r, Scratch) és neta i directa. Li va bé aquest bisturí a un text amb to de thriller romàntic desesperat que fuig dels finals èpics i presenta la colla com un grup d'antiherois en construcció. La proposta, aparentment viscuda amb energia arriba racionalitzada, amb la calma que imposa el temps i la distància dels fets passats. Potser aquesta contenció trenca la sorpresa que desmanegui el guió i insufli un llampec d'imprevist vital. Però també és cert que la fusteria és perfecta i que la tonada de Cecilia i aquell Nada de nada (el Res de res del títol) impregna l'ànima dels personatges contrariats tota l'estona
