Revolta de bruixes

informació obra



Companyia:
La Kompanyia Lliure
Intèrprets:
Chantal Aimée, Clàudia Benito, Raquel Ferri, Àurea Márquez, Xicu Masó, Andrea Ros, Júlia Truyol
Producció:
Teatre Lliure
Autor:
Gabriel García Márquez, Caron de Beaumarchais
Adaptació:
Ignacio García May
Ajudant de direcció:
Georgina Oliva
Direcció:
Fabià Puigserver
Sinopsi:

"La història de Revolta de bruixes narra tot allò que succeeix a sis dones i un home en el transcurs d’una nit de lluna plena. Elles componen la brigada encarregada de la neteja diària d’uns grans locals de caràcter despersonalitzat; ell s’ocupa de la vigilància i control nocturn d’aquests mateixos locals. Les dones tenen un problema comú, col·lectiu, que les enfrontarà amb el vigilant, però aquest problema és gairebé l’única cosa que les uneix, i és per això que la diminuta i domèstica revolta que sobrevé pot agafar aviat uns camins inesperats.

Amb termes manllevats del tarot podríem dir que, a les forces del dia, s’hi oposaran les forces de la nit; a l’emperadriu s’hi enfrontarà la papessa; a un concepte racional de la vida, una visió irracional de les forces que regeixen el nostre destí. De mica en mica, cobren importància i s’interfereixen entre si el problema dels límits de la intel·ligència humana, el problema de l’esquinçament interior que pot produir la passió amorosa, el problema de la por davant el dolor i la mort; tots ells acabaran per ser elements decisius en una lluita el resultat de la qual, al final de l’obra, no pot ser res més que provisional. 

Mentre, al marge de la batalla, però incidint en ella, la imaginació, l’instint de la vida, que ens presenten potser una alternativa. No es pretén donar respostes gaire contundents. Només plantejar unes angoixades qüestions, recordar alguns aspectes de la crisi ideològica que viu el nostre entorn, intentar l’anàlisi de per què, inesperadament, els bruixots tornen i es fan amb el poder." 

Josep Maria Benet i Jornet, desembre de 1981

Crítica: Revolta de bruixes

20/11/2016

La desunió no fa la força

per Pep Barbany

La casualitat ha fet que fos en la setmana de la superlluna anés a l’Espai Lliure (sort que es va reobrir aquesta magnífica sala a tres bandes i de dimensions gairebé ideals) a veure una de les obres de Benet i Jornet recuperades aquesta temporada.

I és que a banda de La desaparició de Wendy que ha inaugurat la nova Beckett (felicitats!), Juan Carlos Martel s’ha rodejat les noves actrius de la Kompanyia Lliure per Teatre Lliure per portar-nos La revolta de bruixes, una obra que el “Papitu” va escriure fa 35 anys.

L’actualitat de la peça ve donada pel punt de partida que malauradament ens sona massa actual: l’intent de vaga d’un grup de sis dones de la neteja fartes de treballar més hores de les que els hi paguen. Tot i ser molt diferents, el que les uneix (en major o menor grau) és la sensació d’injustícia, de sentir que els seus drets laborals no estan sent respectats. I enfront es troben l’encarregat de vigilar l’empresa, un home a qui la revolta li ve grossa però intenta jugar les seves úniques cartes: la de la jerarquia laboral i l’amenaça de represàlies si ell explica la situació als seus superiors.

Tot i el que pugui semblar, però, Benet i Jornet no incideix gaire en el cantó social i reivindicatiu de la peça, amb la qual cosa en cap cas la condueix cap al pamflet. El que sempre li ha interessat són els personatges, les seves vides, que puguem reconèixer-los com els nostres veïns o familiars, com algú com nosaltres que es troba amb problemes i lluita per tirar endavant.

L’altre tema que plana sobre aquesta Revolta de bruixes és la lluita entre la fe i la raó, el sentit comú i l’esoterisme, i també entre els interessos col·lectius i l’egoisme individual (llegeixis també supervivència d’un mateix). Perquè en el fons resulta a tots ens és molt fàcil protestar i queixar-nos, però quan cal fer un pas endavant i dir prou, la por davant conseqüències que potser empitjoren encara més el present fa aflorar l’individualisme i la pura supervivència: si jo em puc salvar, perquè complicar-me la vida per millorar l’existència també dels qui m’envolten?

En definitiva resulta més senzill creure i optar per una solució màgica, inexplicable però inodora, que fer l’esforç d’afrontar de debò els problemes.

En la direcció de Juan Carlos Martel el resultat acaba sent més divertit que dramàtic, malgrat la duresa del que s’explica. Com a espectador no arriba a calar gaire el missatge reivindicatiu (segurament tampoc és la intenció de Benet i Jornet) ni tampoc s’aprofundeix en excés en el drama particular de cadascuna d’aquestes dones.

El millor acaba sent doncs, el retrat dels personatges i el conjunt de les interpretacions, en un repartiment magnífic que és el que aguanta la funció. En destaquen el magnífic vigilant de Xixu Masó (costa pensar en algú millor per aquest paper), la freda i contundent Sofia Àurea Màrquez, la divertida Aurora de Chantal Aimée o la ingènua Paulina de Clàudia Benito.