Miau! Quan vegis l’ombra d’un gat negre allà on mai no has vist cap gat, ja
pots anar vigilant, no sigui que la malastrugança caigui damunt teu! Això, sempre
i quant creguis en aquestes coses,
perquè si no hi creus, te n’en riuràs del gat, i de tota la fauna presumptament
diabòlica . I entre les sis dones de fer
feines mig en vaga de braços caiguts que reuneix aquesta obra de Josep Maria
Benet i Jornet, es troba una bona representant de qui creu sempre en aquest
mena de mals presagis i en el poder de les cartes del Tarot, i una bona
representant de qui vol fer fugir l’obscurantisme a cops de raó; entre d’altres
coses perquè si pretens reivindicar unes millores salarials com pretén ella ,
apel·lar a les forces ocultes no sembla el millor argument. Així doncs, aquesta
revolta de pa sucat amb oli , no és limita a ser la revolta d’un grup de
treballadores del ram de la neteja contra l’empresa que les té contractades,
sinó que acaba sent més aviat una revolta de bruixes contra bruixes. O, per
dir-ho tal i com ho diu el mateix autor , una revolta en què “a les forces del
dia s’hi oposaran les forces de la nit; a l’emperadriu ( la reivindicativa Sofia ) s’hi enfrontarà la
papessa ( l’esotèrica Rita) i al concepte racional de la vida, una visió
irracional de les forces que regeixen el nostre destí”. El que, ja de pas, si
tenim en compte que Benet i Jornet va escriure el text allà per l’any 1976 ( és
a dir, amb una transició política encara
en bolquers), ens permet entrar en el terreny de les sucoses interpretacions
que li podem donar a les forces del dia i a les forces de la nit, i a la llum de la raó lluitant contra
l’obscuritat que ens vol espantar sense apel·lar a raons.
En qualsevol cas, la veritat és que donada la
voluntat manipuladora que presenten les dues representants màximes d’aquestes
dues posicions , tampoc es pot dir que el mateix autor prengui cartes ( i ara
no parlo del Tarot) per cap d’elles. De fet, “Revolta de bruixes” sembla vista
ara mateix una obra més interessant pel que té de trencament amb uns
determinats motlles teatrals, que per la seva pròpia consistència interna. I és
que tant aquestes sis dones com el mateix vigilant a qui treuen de polleguera ,estan
dibuixats de forma un xic esquemàtica, i ficats en una situació també un xic
massa mancada d’evolució i de veritable conflicte. Evidentment, l’obra tindria
poc a fer dins el límits d’aquell teatre social del qual l’autor es desmarca
voluntàriament a cops d’humor i de malediccions a la llum de la lluna plena.
Però, vista amb perspectiva actual,
tampoc
acaba mai de funcionar del tot en aquest altre pla del que parla l’autor: el
conflicte es massa prim com per a que la batalla entre les forces del dia i les
de la nit prengui veritable volada ( encara que fos volant en el pal d’una
escombra ).
Per la seva banda, la direcció de Juan Carlos
Martel sembla més interessada en aixecar un eficaç divertiment recolzat en el
també eficaç treball interpretatiu d’una Kompanyia Lliure en la qual en aquest
cas els rostres més veterans ( com ara el d’Àurea Márquez, o el d’una feliçment
recuperada Chantal Aimée) comparteixen protagonisme amb les bones noves
adquisicions de la casa, que en intentar aprofundir una mica en tot plegat.
Martel, d’altra banda, abusa un xic
massa de la càmera videogràfica i de les
accions paral·leles amb diàlegs també paral·lels. Tot i així, el seu és un
muntatge que es segueix amb interès, i compleix l’objectiu gairebé antropològic
de recuperar un text poc representat d’un dels nostres més importants
dramaturgs. Cap gat negre, pot negar això.
