Revolta de bruixes

informació obra



Companyia:
La Kompanyia Lliure
Intèrprets:
Chantal Aimée, Clàudia Benito, Raquel Ferri, Àurea Márquez, Xicu Masó, Andrea Ros, Júlia Truyol
Producció:
Teatre Lliure
Autor:
Gabriel García Márquez, Caron de Beaumarchais
Adaptació:
Ignacio García May
Ajudant de direcció:
Georgina Oliva
Direcció:
Fabià Puigserver
Sinopsi:

"La història de Revolta de bruixes narra tot allò que succeeix a sis dones i un home en el transcurs d’una nit de lluna plena. Elles componen la brigada encarregada de la neteja diària d’uns grans locals de caràcter despersonalitzat; ell s’ocupa de la vigilància i control nocturn d’aquests mateixos locals. Les dones tenen un problema comú, col·lectiu, que les enfrontarà amb el vigilant, però aquest problema és gairebé l’única cosa que les uneix, i és per això que la diminuta i domèstica revolta que sobrevé pot agafar aviat uns camins inesperats.

Amb termes manllevats del tarot podríem dir que, a les forces del dia, s’hi oposaran les forces de la nit; a l’emperadriu s’hi enfrontarà la papessa; a un concepte racional de la vida, una visió irracional de les forces que regeixen el nostre destí. De mica en mica, cobren importància i s’interfereixen entre si el problema dels límits de la intel·ligència humana, el problema de l’esquinçament interior que pot produir la passió amorosa, el problema de la por davant el dolor i la mort; tots ells acabaran per ser elements decisius en una lluita el resultat de la qual, al final de l’obra, no pot ser res més que provisional. 

Mentre, al marge de la batalla, però incidint en ella, la imaginació, l’instint de la vida, que ens presenten potser una alternativa. No es pretén donar respostes gaire contundents. Només plantejar unes angoixades qüestions, recordar alguns aspectes de la crisi ideològica que viu el nostre entorn, intentar l’anàlisi de per què, inesperadament, els bruixots tornen i es fan amb el poder." 

Josep Maria Benet i Jornet, desembre de 1981

Crítica: Revolta de bruixes

10/11/2016

Les bruixes de Benet i Jornet fan neteja mentre es mouen entre la racionalitat i la irracionalitat

per Ramon Oliver

Miau! Quan vegis l’ombra d’un gat negre allà on mai no has vist cap gat, ja pots anar vigilant, no sigui que la malastrugança caigui damunt teu! Això, sempre i quant  creguis en aquestes coses, perquè si no hi creus, te n’en riuràs del gat, i de tota la fauna presumptament diabòlica  . I entre les sis dones de fer feines mig en vaga de braços caiguts que reuneix aquesta obra de Josep Maria Benet i Jornet, es troba una bona representant de qui creu sempre en aquest mena de mals presagis i en el poder de les cartes del Tarot, i una bona representant de qui vol fer fugir l’obscurantisme a cops de raó; entre d’altres coses perquè si pretens reivindicar unes millores salarials com pretén ella , apel·lar a les forces ocultes no sembla el millor argument. Així doncs, aquesta revolta de pa sucat amb oli , no és limita a ser la revolta d’un grup de treballadores del ram de la neteja contra l’empresa que les té contractades, sinó que acaba sent més aviat una revolta de bruixes contra bruixes. O, per dir-ho tal i com ho diu el mateix autor , una revolta en què “a les forces del dia s’hi oposaran les forces de la nit; a l’emperadriu (  la reivindicativa Sofia ) s’hi enfrontarà la papessa ( l’esotèrica Rita) i al concepte racional de la vida, una visió irracional de les forces que regeixen el nostre destí”. El que, ja de pas, si tenim en compte que Benet i Jornet va escriure el text allà per l’any 1976 ( és a dir, amb una transició política  encara en bolquers), ens permet entrar en el terreny de les sucoses interpretacions que li podem donar a les forces del dia i a les  forces de la nit, i  a la llum de la raó lluitant contra l’obscuritat que ens vol espantar sense apel·lar a raons.

En qualsevol cas, la veritat és que donada la voluntat manipuladora que presenten les dues representants màximes d’aquestes dues posicions , tampoc es pot dir que el mateix autor prengui cartes ( i ara no parlo del Tarot) per cap d’elles. De fet, “Revolta de bruixes” sembla vista ara mateix una obra més interessant pel que té de trencament amb uns determinats motlles teatrals, que per la seva pròpia consistència interna. I és que tant aquestes sis dones com el mateix vigilant a qui treuen de polleguera ,estan dibuixats de forma un xic esquemàtica, i ficats en una situació també un xic massa mancada d’evolució i de veritable conflicte. Evidentment, l’obra tindria poc a fer dins el límits d’aquell teatre social del qual l’autor es desmarca voluntàriament a cops d’humor i de malediccions a la llum de la lluna plena. Però, vista amb perspectiva actual,

 tampoc acaba mai de funcionar del tot en aquest altre pla del que parla l’autor: el conflicte es massa prim com per a que la batalla entre les forces del dia i les de la nit prengui veritable volada ( encara que fos volant en el pal d’una escombra ).  

Per la seva banda, la direcció de Juan Carlos Martel sembla més interessada en aixecar un eficaç divertiment recolzat en el també eficaç treball interpretatiu d’una Kompanyia Lliure en la qual en aquest cas els rostres més veterans ( com ara el d’Àurea Márquez, o el d’una feliçment recuperada Chantal Aimée) comparteixen protagonisme amb les bones noves adquisicions de la casa, que en intentar aprofundir una mica en tot plegat. Martel, d’altra banda,  abusa un xic massa  de la càmera videogràfica i de les accions paral·leles amb diàlegs també paral·lels. Tot i així, el seu és un muntatge que es segueix amb interès, i compleix l’objectiu gairebé antropològic de recuperar un text poc representat d’un dels nostres més importants dramaturgs. Cap gat negre, pot negar això.