Rodelinda

informació obra



Escenografia:
Christian Schmidt
Vestuari:
Christian Schmidt
Coreografia:
Ramses Sigl
Il·luminació:
Joachim Klein
Vídeo:
Andi A. Müller
Dramatúrgia:
Konrad Kuhn
Intèrprets:
Lisette Oropesa, Bejun Mehta, Fabián Augusto Gómez, Joel Prieto, Sasha Cooke, Gerald Thompson, Gianluca Margheri, Joan Alfred Mengual
Companyia:
De Paper
Sinopsi:

Rodelinda és l’esposa del rei Bertarido, que és donat per mort. Grimoaldo és l’usurpador del tron i aspira a compartir el llit amb Rodelinda. Una trama d’amor i poder, d’ambició i de caràcters contrastats, en el marc d’una de les òperes més injustament desconegudes de Händel, escrita en el moment àlgid de la trajectòria del músic alemany a Londres. Claus Guth narra la història a través de la imaginació i de les pors de Flavio, el fill dels reis, en el marc d’un espectacle fidel a l’esperit de la música i de la història immortalitzada per la ploma magistral de Georg Friedrich Händel. Repartiment ideal per a una de les òperes que més bé sintetitzen l’esperit de l’òpera seria del primer terç del segle XVIII, amb el protagonisme del gran contratenor Bejun Mehta, veritable especialista en aquest repertori.


Crítica: Rodelinda

05/03/2019

El talent de Claus Guth ens fa veure els monstres infantils amagats per tota la casa d'aquesta exuberant meravella barroca

per Ramon Oliver

“De vegades veig monstres”. La frase la podria haver pronunciat  el Flavio  , el fill de la reina Rodelinda i el rei Bertarido  , sinó fos perquè Händel no li va reservar a  aquest nen en la pell del qual Fabián Augusto Gómez ofereix una meravellosa interpretació  ni un sol moment cantat per a que pogués expressar les seves inquietuds infantils envers tot el que passa al seu voltant, que és molt i mort fort. A l’obra original Flavio no és altra cosa que això: una presència muda i gairebé invisible, un secundari infantil el destí del qual està en mans d’aquests temibles grans de la casa ( també els “bons” de la història fan i diuen coses que provoquen calfreds)  que conspiren, enganyen, es fan passar per morts, o fins i tot mercadegen amb la  pròpia vida del nen , aliens al dolor de la criatura per la pèrdua d’un pare teòricament difunt, i al seu desemparament. I com al final - atenció, us deixo anar un spoiler de felicitat-  tot acaba raonablement bé malgrat haver tret el cap a l’abisme  de la tragèdia , es dona per sobreentès que el marrec tornarà com si res als seus jocs infantils, contemplant ben content com el pare “ressuscitat” i la mare s’abracen feliços després d’haver recuperat el tron.

Doncs – atenció, ara arriba un spoiler d’infelicitat- resulta que no. Resulta que quan has vist aquesta mena de monstres –monstres que habiten a casa teva i que poden tenir la cara dels teus éssers més estimats- ,els  monstres t’acompanyen ja per sempre més. I així ens ho deixa veure el director d’escena Claus Guth en el seu excepcional muntatge d’aquesta esplèndida òpera de Händel que ha trigat gairebé tres segles ( la seva estrena mundial londinenca data del 1725) en arribar al Gran Teatre del Liceu. Gairebé, el mateix temps que ha trigar el petit Flavio en deixar de ser un secundari sense frase per a convertir-se en el protagonista mut però no cec que contempla amb terror tota l’estona i des de qualsevol racó el drama d’ambicions i passions desbocades que es desenvolupa al seu voltant. Guth ha optat per a que nosaltres mateixos veiem el que passa a la aparentment preciosa  i immaculadament blanca però veritablement amenaçadora  mansió giratòria on viuen els personatges mitjançant la mirada del nen. Mitjançant  la fantasia que el porta a transformar en monstres amb un toc d’imatge  de Tim Burton escapada de “La núvia cadàver” aquests adults amenaçadors dels quals depèn el seu destí. Mitjançant els dibuixos que omplen la seva llibreta i que sovint es projecten damunt el murs de la casa; uns dibuixos frenètics  a través dels quals intenta també exorcitzar les seves pors. I per això, quan arriba el final i tothom manifesta alegria al seu voltant, a ell i a nosaltres se’ns  tornen a fer visibles aquests monstres que ningú més veu entre tanta celebració . És curiós: quan els adults estaven ocupats amb les seves cabòries i lluites de poder, no tenien en compte el patiment del nen. I ara que les cabòries han desaparegut i el poder sembla estar en bones mans , són també incapaços d’advertir que els monstres estan arrossegant cap el seu territori el nen de la casa, i mai deixaran de clavar en ell les seves urpes.

En mans d’un Joan Pons que ha sabut transmetre-li a l’orquestra del Gran Teatre tota l’exuberància  barroca requerida per a l’ocasió, la sensacional partitura de Händel troba en el matrimoni format per la Rodelinda de Lisette Oropesa ( que s’estrenava en el personatge)  i el Bertarido de Bejun Mehta ( que domina el seu des de fa molt de temps, i continua sent un contratenor pràcticament insuperable) la parella perfecta. I encara que ells dos protagonitzin els moments més hipnòticament  excelsos, tant el carismàtic i borni malvat Garibaldo defensat per Gianluca Margheri com l’usurpador enamorat Grimoaldo de Joel Prieto , el fidel conseller i amic Unulfo de Gerald Thomson i la germana reial Eduirge de Sasha Cooke ( esplèndida i ben plena d’humor , la “batalla de reines” vista també amb ulls infantils que el muntatge els hi fa viure a ella i a Rodelinda) tenen ocasió d’exhibir el seu virtuosisme vocal. Però permeteu-me que entre tanta brillantor musical, remarqui un cop més les qualitats d’un director d’escena que es pren  molt seriosament el seu treball, evidentment comptant per això amb la complicitat d’un repartiment ben disposat a seguir-li el pas i a deixar-se extraure les seves millors qualitats actorals.

Guth, sense ser-li mai infidel a a Händel, construeix una dramatúrgia  recolzada en aquesta  mirada del nen  Flavio que enriqueix constantment l’acció i li  obra també constantment noves perspectives al llibret. Aquí teniu com a mostra el moment en què Bertarido, mentre ens canta “Sì, l’infida consorte” dubtant de la fidelitat de la seva dona, imagina mort de gelosia l’escena  en la qual una  Rodelinda ja  feliçment casada amb Grimoaldo i amb el petit Flavio totalment integrat a la  nova composició familiar , esmorzen alegrement al voltant d’una taula ben sortida de  suc de taronja abans que el nou rei se’n vagi “cap a la feina” entre petons i abraçades  : una escena que, per cert, guarda significativa simetria amb aquella altra d’aparent felicitat de la qual us parlava abans i amb la qual s’acaba el muntatge. I aquí teniu com a nou exemple del talent del director aquell sensacional moment en què Flavio es retroba amb aquest pare que creia mort. Bertarido es disposa a llançar-se als braços del  nen. Però Flavio l’atura. És massa fort, el que està vivint. Necessita donar-li un valor simbòlic a l’aparició d’aquest fantasma que resulta que en realitat està ben viu; necessita fer un nou dibuix que serveixi de transició, abans que es produeixi l’emocionat contacte físic. Admirable. Com admirable és també la forma com Guth  - utilitzant un recurs que ja havia explorat fantàsticament al seu “Parsifal”- transforma la mansió familiar en una mena de  carrusel que no para de donar voltes i més voltes, sempre aprofitant el més petit racó de la casa per extreure-li noves possibilitats . Seguim amb els exemples exemplars?  Quan Bertarido es empresonat i es té que separar una vegada més de Rodelinda cantant tots dos el sensacional duet “Io t’abraccio”, Guth visualitza l’impossibilitat d’aquesta abraçada situant cada personatge a una zona abalconada del pis de dalt de la casa, tots dos irremeiablement distanciats per l’abisme del buit de la gran escalinata: l’arquitectura escenogràfica dissenyada amb geni per Christian Schmidt plasma de forma volumètrica el dolor de la distància . Però és que fins i tot els petits detalls, en van plens de resolucions acurades: Grimoaldo , sacsejat per contradictòries emocions , s’emborratxa ampolla en ma i està a punt de dormir-se dempeus. Llavors, l’ampolla li cau al terra provocant un  fort soroll, ell desperta de cop, i comença a cantar l’ària “Pastorello d’un povero armento”, que plasma a la perfecció els seus dubtes i anhels. Després de tot això, cal afegir que potser estem davant del millor muntatge operístic de la temporada, una joia musical que és alhora una joia escènica imprescindible? Doncs, queda dit.