“De vegades veig
monstres”. La frase la podria haver pronunciat
el Flavio , el fill de la reina
Rodelinda i el rei Bertarido , sinó fos
perquè Händel no li va reservar a aquest
nen en la pell del qual Fabián Augusto Gómez ofereix una meravellosa interpretació
ni un sol moment cantat per a que pogués
expressar les seves inquietuds infantils envers tot el que passa al seu
voltant, que és molt i mort fort. A l’obra original Flavio no és altra cosa que
això: una presència muda i gairebé invisible, un secundari infantil el destí
del qual està en mans d’aquests temibles grans de la casa ( també els “bons” de
la història fan i diuen coses que provoquen calfreds) que conspiren, enganyen, es fan passar per
morts, o fins i tot mercadegen amb la pròpia vida del nen , aliens al dolor de la
criatura per la pèrdua d’un pare teòricament difunt, i al seu desemparament. I
com al final - atenció, us deixo anar un spoiler de felicitat- tot acaba raonablement bé malgrat haver tret
el cap a l’abisme de la tragèdia , es dona
per sobreentès que el marrec tornarà com si res als seus jocs infantils,
contemplant ben content com el pare “ressuscitat” i la mare s’abracen feliços
després d’haver recuperat el tron.
Doncs – atenció,
ara arriba un spoiler d’infelicitat- resulta que no. Resulta que quan has vist
aquesta mena de monstres –monstres que habiten a casa teva i que poden tenir la
cara dels teus éssers més estimats- ,els monstres t’acompanyen ja per sempre més. I
així ens ho deixa veure el director d’escena Claus Guth en el seu excepcional
muntatge d’aquesta esplèndida òpera de Händel que ha trigat gairebé tres segles
( la seva estrena mundial londinenca data del 1725) en arribar al Gran Teatre
del Liceu. Gairebé, el mateix temps que ha trigar el petit Flavio en deixar de
ser un secundari sense frase per a convertir-se en el protagonista mut però no
cec que contempla amb terror tota l’estona i des de qualsevol racó el drama
d’ambicions i passions desbocades que es desenvolupa al seu voltant. Guth ha
optat per a que nosaltres mateixos veiem el que passa a la aparentment
preciosa i immaculadament blanca però
veritablement amenaçadora mansió
giratòria on viuen els personatges mitjançant la mirada del nen. Mitjançant la fantasia que el porta a transformar en
monstres amb un toc d’imatge de Tim
Burton escapada de “La núvia cadàver” aquests adults amenaçadors dels quals
depèn el seu destí. Mitjançant els dibuixos que omplen la seva llibreta i que
sovint es projecten damunt el murs de la casa; uns dibuixos frenètics a través dels quals intenta també exorcitzar
les seves pors. I per això, quan arriba el final i tothom manifesta alegria al
seu voltant, a ell i a nosaltres se’ns
tornen a fer visibles aquests monstres que ningú més veu entre tanta
celebració . És curiós: quan els adults estaven ocupats amb les seves cabòries
i lluites de poder, no tenien en compte el patiment del nen. I ara que les
cabòries han desaparegut i el poder sembla estar en bones mans , són també
incapaços d’advertir que els monstres estan arrossegant cap el seu territori el
nen de la casa, i mai deixaran de clavar en ell les seves urpes.
En mans d’un Joan
Pons que ha sabut transmetre-li a l’orquestra del Gran Teatre tota
l’exuberància barroca requerida per a
l’ocasió, la sensacional partitura de Händel troba en el matrimoni format per
la Rodelinda de Lisette Oropesa ( que s’estrenava en el personatge) i el Bertarido de Bejun Mehta ( que domina el
seu des de fa molt de temps, i continua sent un contratenor pràcticament
insuperable) la parella perfecta. I encara que ells dos protagonitzin els
moments més hipnòticament excelsos, tant
el carismàtic i borni malvat Garibaldo defensat per Gianluca Margheri com
l’usurpador enamorat Grimoaldo de Joel Prieto , el fidel conseller i amic
Unulfo de Gerald Thomson i la germana reial Eduirge de Sasha Cooke ( esplèndida
i ben plena d’humor , la “batalla de reines” vista també amb ulls infantils que
el muntatge els hi fa viure a ella i a Rodelinda) tenen ocasió d’exhibir el seu
virtuosisme vocal. Però permeteu-me que entre tanta brillantor musical,
remarqui un cop més les qualitats d’un director d’escena que es pren molt seriosament el seu treball, evidentment
comptant per això amb la complicitat d’un repartiment ben disposat a seguir-li
el pas i a deixar-se extraure les seves millors qualitats actorals.
Guth, sense
ser-li mai infidel a a Händel, construeix una dramatúrgia recolzada en aquesta mirada del nen Flavio que enriqueix constantment l’acció i
li obra també constantment noves
perspectives al llibret. Aquí teniu com a mostra el moment en què Bertarido,
mentre ens canta “Sì, l’infida consorte” dubtant de la fidelitat de la seva
dona, imagina mort de gelosia l’escena en la qual una Rodelinda ja
feliçment casada amb Grimoaldo i amb el petit Flavio totalment integrat
a la nova composició familiar , esmorzen
alegrement al voltant d’una taula ben sortida de suc de taronja abans que el nou rei se’n vagi
“cap a la feina” entre petons i abraçades : una escena que, per cert, guarda
significativa simetria amb aquella altra d’aparent felicitat de la qual us
parlava abans i amb la qual s’acaba el muntatge. I aquí teniu com a nou exemple
del talent del director aquell sensacional moment en què Flavio es retroba amb
aquest pare que creia mort. Bertarido es disposa a llançar-se als braços
del nen. Però Flavio l’atura. És massa
fort, el que està vivint. Necessita donar-li un valor simbòlic a l’aparició
d’aquest fantasma que resulta que en realitat està ben viu; necessita fer un
nou dibuix que serveixi de transició, abans que es produeixi l’emocionat
contacte físic. Admirable. Com admirable és també la forma com Guth - utilitzant un recurs que ja havia explorat
fantàsticament al seu “Parsifal”- transforma la mansió familiar en una mena
de carrusel que no para de donar voltes i
més voltes, sempre aprofitant el més petit racó de la casa per extreure-li
noves possibilitats . Seguim amb els exemples exemplars? Quan Bertarido es empresonat i es té que
separar una vegada més de Rodelinda cantant tots dos el sensacional duet “Io
t’abraccio”, Guth visualitza l’impossibilitat d’aquesta abraçada situant cada
personatge a una zona abalconada del pis de dalt de la casa, tots dos irremeiablement
distanciats per l’abisme del buit de la gran escalinata: l’arquitectura
escenogràfica dissenyada amb geni per Christian Schmidt plasma de forma
volumètrica el dolor de la distància . Però és que fins i tot els petits
detalls, en van plens de resolucions acurades: Grimoaldo , sacsejat per
contradictòries emocions , s’emborratxa ampolla en ma i està a punt de
dormir-se dempeus. Llavors, l’ampolla li cau al terra provocant un fort soroll, ell desperta de cop, i comença a
cantar l’ària “Pastorello d’un povero armento”, que plasma a la perfecció els
seus dubtes i anhels. Després de tot això, cal afegir que potser estem davant
del millor muntatge operístic de la temporada, una joia musical que és alhora
una joia escènica imprescindible? Doncs, queda dit.
