Rojos

informació obra



Direcció:
Miquel Barcelona
Sinopsi:

‘roges’ és un procés de creació dinàmica compartit: una recerca de testimonis de la època de postguerra de la Guerra Civil espanyola i la recuperació del llegat cultural artístic de l’època que culminarà amb una peça d’arts escèniques que s’estrenarà al 2022. ‘roges’ és l’evolució d’aquesta recerca que la companyia va compartint en càpsules en diferents contextos d’exhibició. En aquesta ocasió, Martí Güell, Bea Vergés i Miquel Barcelona són aquests cossos de misèria, silenci i bohèmia, i Oriol Mula qui en provoca l’espai sonor.

Darrer treball del ballarí i coreògraf Miquel Barcelona, que neix a partir de testimonis de l’època de la postguerra de la Guerra Civil espanyola.


Crítica: Rojos

07/03/2021

La pau després del neguit

per Jordi Bordes

Miquel Barcelona fa un pas més cap als nostres dies. Després de [Kórps] amb uns esquellots que evocava a una ruralitat ancestral (a uns clarobscurs de por), ara planteja l'angoixa de la Guerra Civil i com tot es reconstrueix amb el suport dels altres. Amb un vestuari industrial (de brigadista), sense armes però amb el cos disposat a lluitar contra el feixisme. No en saben de trinxeres, ni de com defensar una plaça. Se senten sols i tremolen, vulnerables, defensa tova de primera línia de foc. Només quan s'arrauleixen, quan hi ha contacte la calma i la seguretat tornen. El neguit constant de la primera part es tanca amb els cossos estirats a terra, vençuts. Però és gràies a la memòria, a la reivindicació dels drets pels que lluitaven que naquests cossos tornen a tenir enteresa,, sentir-se altaveus, portaveus d'una igualtat i fraternitat universal.

La peça, de només mitja hora de durada, juga amb un so en directe que juga amb la guitarra elèctrica fent loops (anar construint frases sonores que es van fent complexes) i, puntualment, amb una veu coral quasi mastegada. Els cossos, exhausts de tnta tremolor, respiren amb amplitud en la segona part de la peça. És quan la violència no silencia les paraules, quan es torna a muntar un univers d'abraçades, de confiança, de complicitat, que se sobreposa a la mot, la por i el dolor. És tot un clam a l'esperança.

Des que Sanchís Sinisterra escrivís Ay, Carmela, cada cop són més els artistes que miren d'apropar-se al dolor (i a trencar el silenci de dècades) del bàndol perdedor. Avui, majoritàriament es repassen testimonis vulnerables (13 rosas, Llum trencada, Diari d'una miliciana, Mar de fons, Et vindré a tapar...) o bé que caricaturitzen els prepotents guanyadors, provant d'imposar una jerarquia i un ideologia (Madame Marie). Aquesta coreografia de Miquel Barcelona planteja un salt endavant: després de patir amb el personatge anònim històrica toca agafar-li el testimoni i demostrar que la seva mort ha estat llavor d'un nou demà, que ja és ara.