Romancero gitano

informació obra



Autor:
Federico García Lorca
Direcció:
Lluís Pasqual
Intèrprets:
Nuria Espert
Il·luminació:
Pascal Mérat
So:
Roc Mateu
Sinopsi:

Núria Espert i Lluís Pasqual tornen a Federico García Lorca. Tornen a les paraules del poeta i dramaturg més important de les seves trajectòries professionals. Després de triomfar a Madrid, Buenos Aires o Montevideo, arriben al Temporada Alta amb un espectacle creat a partir del popular Romancero gitano. Un poemari que evoca les arrels, l’origen del seu autor. Un mapa d’Andalusia. Un llibre antipintoresc, antifolklòric i antiflamenc que ara tornarà a cobrar vida a través de la veu i la presència de Núria Espert i la minimalista posada en escena de Pasqual, dues de les grans figures del teatre català.

Crítica: Romancero gitano

16/01/2020

Escoltant i creant alhora el vers

per Ramon Oliver

Quan Núria Espert era encara una criatura, el seu pare li va copiar a mà el poema del "Romancero gitano" amb el qual l'estupenda Núria Espert inicia aquest excel·lent espectacle que sobrepassa de lluny els límits del recital poètic. El pare tenia que tornar el llibre el dia següent, i no volia que aquella filla seva que li havia trobat ja el gust a això de posar-se a recitar en públic , es perdés l’ocasió de prendre contacte amb la poesia lorquiana. Poc podia imaginar-se llavors l'Espert que de la mà de "Yerma", aquest mateix poeta  la portaria a recórrer els escenaris internacionals , amb un muntatge signat per Victor García d’aquells que fan història! I encara podia imaginar-se menys que acabaria debutant com a directora escènica ni més ni menys que  al West End de Londres, obrint-li les portes de “La casa de Bernarda Alba” a Glenda Jackson! I això que per aquella època, Espert no sabia encara parlar l’anglès amb el qual s’expressava la Jacson i es feia la representació. Amb el temps , i després d’haver-se quedat per a vestir sants sota la pell de “Doña Rosita la soltera”, ella mateixa acabaria posseint les claus de la Bernarda, en l’excel·lent muntatge de l’obra que va dirigir al TNC Lluís Pasqual. I no cal ni dir que Pasqual, és com la mateixa Espert un altre malalt de Lorca. Només cal recordar que va ser ell qui va tenir la gosadia de muntar per primera vegada a casa nostra “El público”, per mostrar-nos el teatre sota la sorra del Federico més experimental. O llegir –se “De la mano de Federico”, el llibre amb el qual Pasqual manifesta de quina manera el poeta granadí ha exercit una constant influència al llarg de tota la seva trajectòria artística . Així doncs, amb un trio tan ple de complicitats com aquest, era lògic que – com deia abans-  una proposta basada en el cèlebre “Romancero gitano” lorquíà no és limités a ser un bon recital poètic servit amb la professionalitat que cal esperar de professionals com ara Pasqual i Espert. I que es transformés també en una distesa – que no nostàlgica – i puntual – no es tracta de fer cap exhaustiu recorregut vital- trobada amb  tot el que ha significat Lorca al llarg de tots aquests anys de teatre. Per a l’Espert, que és qui està a l’escenari i parla manifestament en primera persona. Però també per a Pasqual, que és qui parla latentment a través el seu muntatge , de la seva forma de disposar més o menys dramàticament els  llums, d’ordenar versos i textos addicionals: uns textos en els que hi cap no solament la memòria de l’Espert, sinó també les anotacions que el propi Lorca havia escrit per tal d’introduir els seus poemes.

  La filera de butaques que Lluís Pasqual converteix en únic element escenogràfic del seu muntatge, resulta  també en aquest sentit ben significativa. És com si aquests seients ens estiguessin recordant que tots som receptors dels poemes lorquians que anem a escoltar. Però que  d’alguna manera – i com deia també  el poeta- som alhora  els seus creadors, perquè sovint el significat ocult  de les paraules i de les seves connexions, se li escapa a la mateixa persona que les ha escrit. Llavors, és qui interpreta el poema, qui l’obra a noves significacions. I també en aquest sentit, cal donar-li a la paraula “interpretació” el doble sentit que li correspon. Interpreta qui, com fa l’Espert de forma esplèndida, teatralitza no ja cada paraula sinó fins i tot cada fonema, per intentar capturar al màxim totes les seves possibilitats expressives. I interpreta qui des de la butaca, fa la seva pròpia construcció mental del que està tant escoltant com veient, perquè en aquest cas també l’expressivitat física ofereix explicacions no verbals del poema. I quan tens la sort de tenir a l’escenari un trio tan ben avingut com aquest, la visualització del poema queda garantida. Quan l’Espert obra la boca i s’aixeca del seient, el Romea s’omple de gitanos perseguits per tricornis infaustos, genets que han perdut el control de les seves muntures i llunes negres de bandolers ( aquí la veu de Paco Ibañez, també ajuda força), i imatges d’una Andalusia que s’escapa per complert del mapa dels tòpics per tal d’ ensenyar la seva ànima més real.  I quan arriba allò de “Verde que te quiero verde”, l’Espert ens ensenya a escoltar-ho entenent que la grandesa del poema consisteix precisament en el fet que ni el mateix Lorca sabés què volia dir aquest verd. És aquest misteri, el que el fa tan bell.